La història viva dels músics de Tortellà arriba als cent anys

A Tortellà expliquen que hi va haver un temps en què només amb els músics que vivien al carrer de Sales es podia muntar una cobla. Els anys en què gairebé a cada casa de Tortellà hi havia un músic queden enrere, però al carrer de Sales hi resisteix un protagonista d'aquella època, en Roc Marco. Dijous va fer cent anys (“va néixer en època de l'Alfons XIII”, ens recordava l'alcalde), un esdeveniment que aquest dissabte es va celebrar al poble amb un dinar popular i molta música, i que la Generalitat i l'Ajuntament han commemorat amb un petit homenatge.

En Roc –nascut en un poblet de Múrcia, però que es va traslladar a la Garrotxa de ben petit– era fuster i, llevat d'unes nocions elementals de solfeig, no va tenir formació acadèmica. Als 13 anys ja tocava la tenora, recolzant-la en un moble perquè li pesava massa. A la llarga se'l coneixeria sobretot com a intèrpret d'aquest instrument, però també va tocar el saxòfon, el clarinet i la flauta. Va tocar a diverses cobles orquestra: Els Petits de Tortellà, la New York, la Principal de Banyoles, la Marimba, la Principal de Tortellà, la Principal de Figueres, el Conjunto Azul, l'Audivert de Perpinyà, la Camps Oliver i la Principal de la Garrotxa. “És la imatge de la història viva de la tradició musical del poble”, resumia el també músic tortellanenc Josep Reig. Curiosament –explicava en Roc dijous, el dia del seu aniversari–, quan era petit, les seves mans anaven soles cap al piano. “Estic segur que si en aquells moments a Tortellà hi hagués hagut un professor de piano, jo hauria tocat aquest instrument”, diu.

I una altra confidència, destil·lada a casa seva, rodejat de familiars, quan la directora de Benestar i Família a Girona, Monserrat Roura, li lliurava la medalla centenària de la Generalitat, i l'alcalde, Joaquim Pagès, una placa commemorativa: la seva mare l'anomenava sempre Pepe, en lloc de Roc, segurament perquè va néixer el dia de Sant Josep.

Uns pocs anys enrere, a en Roc encara el podíem trobar al popular cafè que porta el seu nom. Una vegada, fa molt de temps, ens hi va mostrar la tenora que havia tocat de jove i que guarda com el tresor que és. Però encara millor que aquest tresor és la il·lusió que sempre irradia. Serà la barreja de música i alegria, el secret per viure tants anys?