Crítica
Imma Merino
La virilitat israeliana
No hi ha dubte que una de les cinematografies emergents és la israeliana en la mesura que, en els últims anys, ha decidit abordar la violència culpable de l'estat sense excloure la responsabilitat individual en la guerra contra el palestí; la multiculturalitat i la diversitat ètnica; el tema religiós en la seva complexitat; les desigualtats socials, i les sexualitats no normatives. També el masclisme d'una societat amb uns valors que, arrelats en la mitologia sionista, exalten l'home entregat a la tasca de soldat. Aquest últim aspecte es fa particularment present a Policía en Israel, un film interessantíssim de Nadav Lapid que s'estrena entre nosaltres quatre anys més tard de la seva aparició. Val més tard que mai, però, en tot cas, esperem que no tardi tant a arribar La institutriu, que Lapid va presentar l'any passat a la Setmana de la Crítica del festival de Canes i que, a través de la relació entre una mestra i un nen poeta, és una de les pel·lícules més inquietants dels darrers temps tot interrogant-se sobre el lloc de la poesia en un món materialista que no respecta els poetes.
Policía en Israel exposa dos mons separats i antagònics que només al final es confronten de manera directa: un és el policial, destinat a mantenir l'ordre existent que l'altre, un grup anarquista, pretén subvertir. Per explorar cadascun d'aquests mons i remarcar-ne la separació, Nadav Lapid estructura el film com un díptic. Una part està centrada en un jove policia, que, a banda dels moments en què té cura de la seva dona embarassada com si aquesta fos un cos al servei de la perpetuació de l'home, es lliura a la camaraderia masculina amb els seus companys policies: culte i exhibició dels cossos fornits; mentalitat grupal sense espai per a la subjectivitat i la complexitat; cerimònies militars lligades al ritualisme de la societat israeliana. La mirada de Nadav Lapid és implacable respecte tal mostra de la virilitat israeliana, sempre associada a la violència.
L'altra part fa atenció a una jove anarquista que també forma part d'un grup tancat i ritualista que Lapid observa amb una ironia evident, potser amb una simpatia rara i distant, però, en tot cas, fent-ne present les contradiccions, la confusió i fins una certa ingenuïtat. Filmada de manera precisa, és una pel·lícula complexa sobre la societat israeliana a través de dos grups extrems que només poden trobar-se a través d'una mirada amb la qual un individu deixa, de fet, de pertànyer al grup per un instant. No cal dir quin grup s'imposa.