Desvelant l'ànima dels homes (i les dones)

Quan dus un cert temps sense que cap obra de ficció que has llegit no t'hagi commogut de veritat, no t'hagi deixat petja, quan et fa la impressió que la majoria de les editorials han perdut de vista que la seva funció és servir-nos bona literatura i no pas garantits productes de màrqueting, quan la més absoluta discreció sembla haver-se convertit en el senyal d'identitat dels llibres que es publiquen, encara reps amb més alegria les obres que, gairebé des de la primera pàgina, et deixen sense respiració, que et retornen el veritable goig de llegir, de submergir-te en una creació artística.

Amb el nou recull de contes d'Haruki Murakami m'ha succeït exactament això: de bell inici el seu vigor, la seva empenta i, sobretot, la seva màgia literària –aquell no-saps-ben-bé-què que et trasbalsa i et canvia (encara que només sigui una mica), que et facilita l'entrada en un món nou on la veritat és ficció i la ficció, veritat– m'han seduït i no he pogut apartar els ulls de les seves pàgines: com li ocorre al protagonista de Xharazad, la quarta narració del recull, em calia saber què m'havia d'explicar l'autor japonès.

Saber què els passava, què havien d'explicar-me o dir-me, aquests homes sense dones: “Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N'hi ha prou d'estimar profundament una dona i que ella se'n vagi.” O, el que és el mateix, saber com veuen i com viuen el món.

Uns homes que, en aparença, no són gaire normals, que se situen una mica al marge del que, encara que sigui per estricta aplicació de l'estadística, en diríem normalitat, però que, tan aviat com els anem coneixent millor –tan aviat com hi anem convivint literàriament, si se'm permet l'expressió–, quan els escoltem i ens assabentem de les seves vides i de les seves raons, van convertint-se en més i més normals; en homes que, si ens els creuéssim pel carrer, ens passarien del tot desapercebuts. Potser perquè, d'una manera o una altra, tots ho som, de no normals, d'especials.

I potser sigui aquest un dels majors secrets de l'art de Murakami, el responsable del miracle literari que únicament els grans grans creadors estan facultats per dur a terme: convertir el que en principi és quotidià en interessant i atractiu, per no dir en excepcional.

En un principi, sembla que en els seus relats no tan sols no hi passi res, no s'hi expliqui (quasi) res ni s'hi digui res, sinó, el que és mil vegades més greu, que no hi pugui ni passar, ni explicar-s'hi ni dir-s'hi res; però, per poc atent que estiguis, per poc que et deixis portar per la seva mà, prens consciència que hi passa, s'hi explica i s'hi diu... tot!

Tot, és clar, el que pot passar, el que es pot explicar i el que es pot dir, perquè “vols dir que podem entendre mai ningú del tot?”. I una tal pregonesa, una tal totalitat l'autor d'El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge l'assoleix prescindint tant d'artificiositats formals, de discursos proselitistes com de llenguatges cultistes o elevats; o sigui, pel mitjà que, tot i semblar el més fàcil, és el més difícil: el de la senzillesa i la naturalitat.

I això només és possible potser posseint un profund, connatural, coneixement de l'ànima humana, dels mecanismes (conscients i inconscients, cerebrals i emocionals, viscerals i sentimentals, reconeguts i oblidats, acceptats i ignorats) que ens duen a actuar com actuem, a decidir com decidim, a anar dibuixant, nolens volens, el recorregut de la nostra existència damunt els infinits camins de la mar del món.