Catarsi apocalíptica

P er compensar els traumes infantils, els personatges miren de ser útils a la societat. Blau és el resultat d'un text que reivindica l'espai de la Sala Beckett (per aflorar les propostes més insòlites i necessàries per refrescar el panorama escènic actual). És la suma d'una trama en què han estat els personatges els que han reclamat el desenvolupament a l'autor Ferran Joanmiquel. És l'aventura del director Jordi Prat i Coll, que, sent molt respectuós amb el to i la voluntat del dramaturg, s'ha atrevit a jugar-hi i a expressar un univers que permeti la connexió amb l'espectador, amb la infància del públic. Amb els seus records amargs i dolorosos per construir uns personatges tràgics i còmics alhora, que viuen una acció a mig camí de la veritat, la ficció, el somni. La soledat és més profunda quan un s'adona que arrapar-se a un ós de peluix ja no li aporta aquella seguretat de la infància, més aviat al contrari, conjura les pors i els malsons. Un final d'angoixa d'uns personatges ferits que han fracassat en el seu intent de ser vàlids per a la societat.

Nit de Cap d'Any. L'operadora d'una unitat de salvament es prepara per celebrar la festa amb un amic seu, pilot d'helicòpter. De sobte, reben la notícia que un vaixell carregat de joguines s'ha enfonsat. Sembla que tots han mort a excepció d'un mecànic que procura salvar-se, navegant a la deriva. Cap dels tres personatges es veuran entre ells. Només es poden comunicar a través de la ràdio. A la seva visió, només hi ha la foscor i, també, una ombra. El quart personatge (ideat per Prat i Coll) és el capità del vaixell Aurora, naufragat. Ell sí que podrà connectar visualment i físicament amb els tres personatges. En realitat, tots tres amaguen un trauma des de la tendra infància que els ha fet desgraciats. I que han volgut compensar sentint-se bons per a la societat. Per això, la noia que pateix insomni com a conseqüència de pixar-se al llit quan era menuda mira de tranquil·litzar el mecànic. Aquest, pateix la tragèdia de no saber nedar perquè els seus pares ja el van condemnar d'inútil perquè no es movia bé dins l'aigua. Finalment, el pilot d'helicòpter pateix narcolèpsia (s'adorm de cop i volta). Tot i medicar-se per mirar de fer el bé, és una amenaça en potència. Un pilot que amaga la prescripció mèdica als seus superiors i que avui ressona amb un terrible exemple amb el copilot suïcida de Germanwings.

El text, que va rebre la distinció del premi de teatre Joaquim M. Bartrina de Reus (2009), navegava per la taula de Toni Casares, director artístic de la Sala Beckett, des del 2009, amb la convicció que calia aixecar-lo a l'escena. Fins ara, ha resistit una prometedora lectura dramatitzada a París. La particularitat d'aquests personatges beu de la dramatúrgia de Roland Schimelpfennig, un dels autors internacionals que han gaudit d'una panoràmica a la Beckett, a la qual ve puntualment a impartir cursos a l'Obrador, des de fa uns anys. La primera producció del 2015 de la Sala Beckett es completa amb dues lectures dramatitzades del monòleg La crida, en què un jove reparteix el seu ideari polític en fullets, tot mirant de convèncer la concurrència. Es tracta d'un text “provocador”, en paraules de Casares, que es mereix més atenció de la cartellera barcelonina. Per ara, la immensitat de l'univers vist des d'una gota d'aigua és el primer reclam d'un autor que demostra gust per la paraula i defuig una trama convencional. Prefereix refugiar-se entre la frontera del surrealisme de Dalí.