Els peus de Maika

Un amic sempre diu que no hi ha res més sexy que una dona tocant un instrument. La fantasia es pot aplicar també a la inversa, recordant el poder de convocatòria que té un guitarra exhibint-se. Maika Makovski no només és poderosa quan, escarranxada, toca un piano enorme però que a les seves mans i amb moviments contundents, energètics més que sinuosos, sembla empetitir-se, sinó també quan s'acompanya simplement amb els peus, calçats amb botes i amb la percussió. Un taloneig per marcar el ritme i que converteixen un format acústic i íntim pel context –l'Auditori de La Mercè– en un concert que sacseja. En una de les moltes interpel·lacions al públic, Makoviski va recordar que era bo per a l'ànima, referint-se al lloc on actuava, però també per la comunió que s'havia establert. No es va estalviar anècdotes divertides com la de Juan Echanove o la de la Jessi, companya de gires i nocturnitats, records que la feien enriolar i és amb aquesta naturalitat, antítesi de l'artista i la seva màscara, que Maika Makovski es treia qualsevol etiqueta que se li sol penjar pel so obscur a P.J. Harvey o a un Nick Cave en femení. Veient-la dissabte a la nit al festival Strenes , no li calen artificis per seduir; té la veu. Des de la dolçor amb què presenta una cançó d'amor o divaga sobre els valors que li dóna a les notes musicals (un do és la puresa i el la té un component de melancolia) a un canvi radical quan canta Friends o Downton. Una veu amb múltiples registres que va demostrar animant els espectadors a cantar i comprovar la seva versatilitat vocal amb No news (2012), un dels tres bisos abans que el públic s'aixequés dempeus, als peus de Maika.