Macba enfora

Del Liceu al Seminari. La cultura, l'arquitectura i l'urbanisme per recuperar un barri. Pasqual Maragall, Oriol Bohigas, Albert Vilaplana i Helio Piñón, Richard Meier. Aquests noms van lligats a la meva trajectòria personal. A la cultura, l'arquitectura i l'urbanisme els dec l'orgull d'haver nascut al Raval. De ser del Raval. Un orgull que tanmateix només vaig guanyar quan tenia catorze anys. O fins i tot més.

Fins ben entrada l'adolescència els meus companys d'escola m'havien assenyalat amb el dit com la que vivia al Barri Xino, que abans que el Pla del Liceu al Seminari ideat per Bohigas a inicis dels vuitanta es convertís en una realitat, s'associava a delinqüència, prostitució i drogues. En un considerable esforç econòmic els meus pares van portar-me a una escola de la burgesia catalana de l'esquerra de l'Eixample en què una alumna de cognom Jiménez que vivia per sota la Gran Via era rara avis. Amb el pas dels anys, el Barri Xino es va convertir en Raval i abans de deixar l'escola ja era envejada perquè vivia en una de les zones amb més vitalitat i densitat cultural de tot Barcelona. I, gairebé en paral·lel a la campanya Ravalejar, impulsada per les institucions culturals del barri, vaig prendre consciència de la importància que la cultura, l'arquitectura i l'urbanisme havien tingut en la meva vida, en la configuració d'una nova capa de la meva identitat: el sentit de pertinença al Raval.

Aquesta és l'essència de l'arquitectura i l'urbanisme: la transformació social a través de la transformació de l'espai públic. El projecte del Liceu al Seminari podria anomenar-se perfectament el Pla Macba. El museu i la plaça dels Àngels són la bandera del procés de transformació del Raval. “La caixeta blanca de Meier”, fent servir els termes que utilitza Daniel Giralt Miracle en l'imprescindible documental Macba: la dreta, l'esquerra i els rics, és la icona d'aquest nou Raval.

Macba enfora, l'operació ideada als vuitanta ha culminat de la millor manera possible. A la plaça del Macba es creuen avui persones d'orígens, condició i procedència diferents que sense aquesta plaça mai no s'haurien mirat als ulls. Queda molta feina a fer, el barri encara té punts negres, la pobresa i la misèria encara hi habiten, però la situació ha canviat.

I és precisament per això que és tan trist i greu el que ha passat els últims dies a la plaça dels Àngels. Si fa unes setmanes passava per davant del Macba i em venia al cap tot el que acabo d'escriure, avui no puc deixar de pensar en el museu com l'epicentre d'un episodi d'(auto)censura imperdonable en un museu d'art contemporani i que ha vist com els caps dels dos comissaris de La Bèstia i el Sobirà, i fins aleshores membres de l'equip directiu del museu, Paul B. Preciado i Valentín Roma, rodolaven rampa avall tallats obscenament per Bartomeu Marí abans de deixar la direcció del museu. En parlaré en el pròxim article.