cultura

Lluís Gavaldà

CANTANT I COMPOSITOR D'ELS PETS

“El pop s'està alliberant de la síndrome Peter Pan”

Ara, fent el repertori, he escoltat coses antigues i... clar, no m'estranya que se'ns tingués mania

Els Pets de Constantí tornen a estar d'aniversari. En aquest, el trentè, que el grup començarà a celebrar aquest divendres en un concert a Mataró amb entrades exhaurides.

Com li queda el cap, i el cos, quan pensa que Els Pets ja han fet trenta anys?
És una barreja d'incredulitat i satisfacció. El pop és un gènere tan entregat a la novetat i les cares joves que tenir un grup durant 30 anys –i, a més, amb els mateixos tres que el vam començar– és, si més no, insòlit.
Quan van ser conscients que, si volien ser un grup de llarg recorregut, calia no arribar a aquesta edat cantant les coses que cantaven al principi?
No va ser tant el resultat d'una reflexió com d'una evolució lògica. Al principi ets prou insolent com per apropar-te a tots els temes i estils amb la mateixa cara dura, però amb el temps aprens que hi ha coses que et surten millor i pitjor. Hi va haver, però, una cançó que va marcar un punt d'inflexió: Pantalons curts i genolls pelats (Brut natural, 1994). Si al principi tenia pudor a l'hora de parlar de mi, amb aquesta cançó em vaig adonar que la millor manera de ser universal era sent particular. I que no hi havia millor manera d'arribar a la gent que parlant d'allò que et toca de veritat.
El pop d'Els Pets és universal; les lletres, molt particulars...
Home, fer veure que ets de Boston quan ets de Constantí no únicament és ridícul sinó que se't veu la trampa. Si busques que, en les lletres, hi hagi almenys un pinyol de veritat has de parlar de la teva realitat social. I és en aquest sentit que em fa l'efecte que les lletres d'Els Pets són tan polièdriques com una conversa de cafè. Parles de coses tan banals com transcendentals, però tot encaixa i dóna una visió general de qui ets, què penses i com vius.
Si li serveix de consol, la majoria dels seus grans herois musicals –Elvis Costello, Nick Lowe, Paul Weller...– porten la maduresa amb gran dignitat.
Això m'anima! El pop, finalment, s'està alliberant de la síndrome de Peter Pan, la qual cosa ja tocava. Tots els morts del pop eren joves i, com diu la frase, deixaven un cadàver bonic. Però això tampoc era normal. En qualsevol altre àmbit artístic una persona amb 55 anys està al zenit de la seva creativitat, però en el del rock, amb 40 ja semblava que fossis carn de residència.
Quins són els grans al·licients d'aquesta gira?
Doncs que toquem el repertori que el nostre públic fa deu anys que ens reclama [riu]. No som gaire amants de les nostàlgies. Estem orgullosos de poder fer encara gires amb repertori nou. I com que tenim aquesta sort, de tant en tant ens ve de gust permetre'ns una dosi de nostàlgia, tot mostrant-nos com som ara. Recuperem la secció de vents, que feia vint anys que no teníem, i mirem també d'anar a l'arrel de les nostres cançons més populars, a les quals hi hem anat posant capes noves amb el pas dels anys per tal de no avorrir-nos.
Com ha canviat la seva relació amb Joan Reig i Falin Cáceres en aquests 30 anys?
La dinàmica és força semblant a la del principi. Hi ha un petit dictador, que sóc jo. La resistència, que és Joan. I un jutge de pau, en Falin, que mira de posar ordre entre dos caràcters tan forts com el d'en Joan i el meu. En el concepte general de grup, però, ens entenem molt. Sé que queda fofo, però és la veritat: la nostra relació és més fraternal que no pas laboral. Hi ha dies que ens escanyaríem, però ens coneixem tant que només d'entrar al local d'assaig ja sabem de quin humor estem.
The New Raemon ens confessava que és una de les dues o tres úniques persones de qui busca consells quan prepara un disc.
Sí, no sé massa perquè ho fa, però fa temps que ho fa i estic afalagat [riu]. Sap que sóc fan seu, que me l'estimo prou com per no dir-li que el seu disc és una caca i prou bon amic com per dir-li què m'agrada i què no. Tinc prou maquetes seves com per treure un disc pirata [riu].
Hi va haver un temps que els grups que sortien renegaven de tot el que fos rock català. No és que hagin canviat molt les coses, però n'hi ha que comencen a citar com a influència la seva manera de fer cançons...
Potser sí, no ho sé. Pel que fa a referents musicals, som més propers a la nova fornada que no pas a l'antiga. Hem intentat, en qualsevol cas, tirar endavant i anar-nos posant al dia. Per tal de fer el repertori d'aquesta gira, he escoltat coses antigues i... clar, no m'estranya que se'ns tingués mania. Jo sóc el primer a qui li agraden més Els Pets d'ara que els d'abans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.