Una petita lliçó de compromís i molt d'excés

Set anys fa que

Àlex Rigola va decidir fer d'enfant terrible i es va atrevir que unes criatures (Nao Albet i Marcel Borràs), encara en anys d'institut, debutessin com a creadors al primer Radicals Lliure. Va ser el 2007 amb Teenager experience: straithen con freigthen, una peça en què deien retratar un dissabte a la tarda avorrit amb els col·legues: jugaven a grapar-se o a empassar-se un peix! Desconcertant. Ara tornen al mateix espai (després de múltiples estrenes al Lliure, el TNC,i La Seca). El do del ritme i d'atrapar l'espectador sempre l'han tingut com a primer ingredient (“fem el que ens agrada veure com a espectadors”, no es cansen de repetir). El mèrit és que ara han aconseguit sumar al seu món d'excés (La monja enterrada en vida era tot un poema divertidíssim i extenuant va ser el viatge a Pitarra amb Safari Pitarra amb una monja especialista d'arts marcialsde l'any passat) al del compromís (Transició va desbancar els altres autors més madurs en una proposta, el 2010). Ara han ajuntat aquests dos camins per dir una obvietat (quina és la potència del diner i la facilitat de perdre'l i la fantasia de voler-lo recuperar) però amb un joc que va encaixant, escena a escena. Ara, se surt més sorprès pels girs que indignat per la llei de la societat (el cicle de Tot pels diners ja tindrà temps d'empipar-nos per ser com som).

Mammón, que barreja llengües com formats sense manies, pren aire de conferència magistral, vist que no es pot fer la funció (per raons que s'aniran descobrint a mesura que avanci la peça). La peripècia és divertida i molt ben exagerada per Paula Blanco i Javier Beltrán amb documental (sincer, o no). L'aparició de Manel Sans és genial: un personatge que engalipa que fa fort, que podria ser un adinerat però que s'ho ha cremat tot pel desig de viure la vida al límit, sense fre. I una de les seves còmplices i víctimes alhora és una noia que pot ser un amulet infal·lible per superar una mala època (Mima Riera, divertidament seductora). Els antiherois són els dos autors i director: als més incapaços de tots és a qui s'ha encarregat el major repte. A la peripècia, el fracàs és de pel·lícula; en la funció real es demostra tot el contrari. Mather fucking!, que dirien ells.