Els excessos de l'actor

A priori, en una pel·lícula com La sombra de un actor hi ha prou ingredients per cridar l'atenció i esperar-ne el millor. Tenim una insòlita parella formada, d'una banda, per un Al Pacino a qui s'ofereix la possibilitat de fer un paper crepuscular i lluir la seva condició d'actor d'influència shakespeariana, i de l'altra, Greta Gerwig –Frances Ha–, que abandona la seva condició de musa del cine indie per fer de partenaire d'Al Pacino. El rerefons és una novel·la del gran Philip Roth –La humiliació–, dirigida per un cineasta de la vella escola i força solvent, Barry Levinson. Tots aquests al·licients no acaben d'encaixar i al final de la funció La sombra del actor acaba sent una pel·lícula que promet més del que ofereix, una obra que decep.

La figura d'Al Pacino, que enlluerna des dels primers moments, és el principal problema de La sombra del actor. Pacino assumeix el paper d'un actor en crisi que és retirat de l'escena, que és tractat en una institució psiquiàtrica i que vol refer-se representant una versió d'El Rei Lear. Mentrestant, s'enamora de la filla d'una amiga seva i no sabem mai si el que veiem està en el nivell real o en el nivell mental de l'actor.

El personatge d'Alex Simon que interpreta Al Pacino té un component tràgic però vol jugar a la tragicomèdia a partir de la desmesura. Alhora que s'enamora de la jove, vol superar la crisi interior però s'ha d'enfrontar a alguns fantasmes, entre els quals el passat lèsbic de la seva nova estimada. Al Pacino du a terme algun contundent monòleg, però no té cap sentit de la mesura. Sembla com si volgués reprendre la força que tenia en alguns moments el seu documental Looking for Richard i demostrar que per sobre de l'actor de cinema hi ha l'home de teatre. Les intencions hi són però l'actor perd el control. Barry Levinson posa tota la càmera al servei d'Al Pacino, sap que ell és l'atracció i que no el pot trair. Es nota que no hi ha un treball ferm de direcció i que no sap gaire com orientar tot allò que està posant a escena.

L'adaptació de la novel·la de Philip Roth vol ser original i trencar amb la il·lustració més o menys fidel. Al final, però, el to tragicòmic desemboca en la farsa i es perd una part fonamental de l'essència d'un relat que ens parla de la crisi de la genialitat, el pas del temps i les dificultats per assumir la pròpia vellesa.