Crònica
Quan la firma és el que importa
El periodista d'investigació avui té una missió: intentar esbrinar què motiva el fenomen de les signatures, de les dedicatòries que en dies com el d'ahir estampen alguna de les primeres pàgines de milers de llibres a tot Catalunya. La gràcia és que qui faci la rúbrica, única i manuscrita, sigui l'autor de l'obra tot just comprada a la parada de torn. O el traductor, en alguns casos, en especial si l'autor és mort. O l'il·lustrador, si el llibre porta dibuixos. Els autors molt sol·licitats van a preu fet, sense mirar els ulls del lector; els no tant, allarguen la dedicatòria perquè sembli que tenen cua; els que no signen van guixant un paper qualsevol (simulant que anoten idees per a la pròxima obra), per tenir el bolígraf ben lubricat en espera de la hipotètica demanda.
El periodista d'investigació, però, primer ha d'analitzar una nova iniciativa: la dedicatòria digital. La vigília de Sant Jordi es va presentar al Palau Robert de Barcelona la primera firma digital remota promoguda per Amazon. Hi van participar els autors James Ellroy, Sarah Lark, Javier Cercas, Xavier Bosch, Jorge Magano i Pilar Rahola. Tots sis van escriure una dedicatòria sobre Kindle gegants. Naturalment, els representants de l'empresa i els autors convidats van lloar el llibre digital amb els arguments habituals. Res de nou.
El vicepresident de Kindle a Europa, Ezequiel Szafir, va especificar la iniciativa d'Amazon: els que ahir compressin llibres de vint autors concrets (a més dels sis ja citats, altres com ara John Banville, Philip Kerr, Noah Gordon, Ken Follett...) tindrien estampada la firma manuscrita. “Quan els lectors obrin els seus llibres podran veure una dedicatòria que únicament es pot aconseguir aquesta jornada. M'agradaria tenir una càmera oculta per veure la cara dels lectors en trobar la firma al llibre”, va declarar Szafir. Que no pateixi, pot fer una crida via xarxes socials per demanar selfies de l'impactant moment en què algú compra i activa un llibre digital amb l'afegit d'un gargot, manuscrit, però no personalitzat. I digitalitzat.
El gran novel·lista nord-americà James Ellroy va declarar entusiasmat: “El món tindrà instantàniament la nostra firma, això mai abans s'havia, ni tan sols, imaginat.” Posat a imaginar grans proeses de la civilització, el periodista d'investigació prefereix una novel·la de Verne o, centrats en el món de la tecnologia, la butxaca de Doraemon, el gat còsmic.
I per què es vol aconseguir la firma d'un autor? Per poder acostar-se a ell o ella, i fer-se la preceptiva selfie o fer el tradicional comentari tietenc. Això fa que pugui importar més, o només, la persona que el llibre (el periodista d'investigació ho deixa aquí per evitar el tòpic de criticar els anomenats mediàtics; Sant Jordi és una festa de porta tova, afortunadament). Per tenir un record personal (tot i no entendre la lletra). Per fetitxisme (sona a pervers i per això li agrada, al periodista d'investigació). Per revendre-ho (els que es pensen que guanya valor). Per accelerar la intervenció de varius fent cua o caminant a ritme walking dead a les hores punta. Perquè... perquè forma part de la tradició i no cal donar-hi més voltes.
El periodista d'investigació planta un llibre de cuina davant una novel·lista sol·licitada, que tot i això l'hi dedica (ha donat un nom fals), sense aixecar la mirada, amb uns desitjos plastificats. No cal donar-hi més voltes.