El vòrtex de les sèries

La sèrie és la forma més habitual de la ficció en l'era de la producció massiva. Hem passat de la figura de l'autor romàntic que a partir d'un estat d'ànim variable segrega obres individuals –que potser no s'assemblen entre si– a la figura del guionista industrialitzat que compon obres col·lectives formades per variacions d'una mateixa trama. La sèrie redueix el marge d'originalitat, facilita la identificació del públic, permet l'alternança de guionistes i accelera la producció.

El concepte de sèrie està vinculat al sorgiment d'una massa lectora amb necessitats de consumir aventures i es concreta en subgèneres estereotipats: policíac, fantàstic, bèl·lic, romàntic. La sèrie permet l'aparició de personatges que es poden sotmetre a actualitzacions i adaptacions al mercat en forma de còmic, pel·lícules, dibuixos animats, televisió i marxandatge.

Amb el pas dels anys, determinades sèries autoconcloents diguem-ne clàssiques adquireixen una aura de respectabilitat: Sherlock Holmes, Tintín, el comissari Maigret, Batman. Avui dia, la combinació entre disminució d'ingressos i augment de temps lliure que afecta gran part de la població –sobretot juvenil– facilita l'accés a sèries televisives de continuïtat, que han sabut adaptar-se a una audiència exigent. Aquestes noves formes de ficció, però, s'allunyen tant de les pròpies de la novel·la com del cinema clàssic.

En primer lloc, la sèrie no només es vincula a l'autoria col·lectiva, sinó també a la professionalització, que xoca amb la tradició literària tal com l'hem entesa fins ara (pocs autors canònics han estat professionals de l'escriptura). En segon lloc, la periodització i el llarg recorregut temporal d'una sèrie ja no poden servir de model narratiu a la novel·la, com encara succeïa amb les pel·lícules. En tercer lloc, la multiplicació de sèries i de temporades pot produir un vòrtex ficcional: d'aquí uns anys, ¿serà possible citar una frase de Perdidos o de True detective amb la mateixa eficiència amb què encara podem fer referència a una rèplica d'El Padrí o d'El Club de la Lluita? Si l'acumulació de sèries impedeix accedir a les anteriors, ¿la tradició serà substituïda per un presentisme perpètuament renovat? Sense un cànon establert, ¿serà possible avançar, argumentar o parafrasejar en termes de ficció? Després d'un segle de beneficis mutus, potser les pantalles i els llibres inicien camins paral·lels.