Tres eixos temàtics

El periodista cultural, traductor, poeta i cantautor ocasional Jordi Nopca (Barcelona, 1983) va debutar en novel·la el 2012 amb El talent. Una obra dinàmica, original, fresca, divertida i amb una agradable aroma de Boris Vian, de nouvelle vague, d'absurditat controlada. Potser li sobraven algunes pàgines, però era molt recomanable.

Com a guanyador de l'últim premi Documenta, ara ens presenta les deu narracions de Puja a casa. Gairebé tots deu contes basculen sobre tres eixos temàtics: un 60% està dedicat a relacions de parella (la majoria de duets de trenta-i-tants, tot i que n'hi ha algun en la cinquantena); un 30% ens parla de la malaltia o mort de pares i avis; i el 10% que queda l'ocupen la crisi econòmica i els problemes derivats de l'atur. “Encara bo que continuava conservant la feina, es deia sovint mentre preparava una amanida amb força pastanaga o mentre mirava una d'aquelles pel·lícules de diumenge a la tarda en què els sentiments solquen mars revoltats amb una llanxa avariada.”

Nopca escriu molt bé, potser no explica grans històries –possiblement tampoc ho pretén– ni descobreix res de gaire nou, però això encara fa més meritori que els contes –en algun cas potser una mica reiteratius– es facin llegir, perquè l'autor ens porta d'una cosa a l'altra amb molt de gust i subtilitat, i trena bé els arguments. A més, ho salpebre amb tot de referents culturals (literatura, cinema, art, música...) que serveixen per situar els personatges. Aquests referents de vegades juguen a favor dels personatges i en altres casos esdevenen paròdia. I una altra característica de Nopca és que adjectiva amb precisió i sovint amb personalitat.

Deu cites encapçalen els contes (un no en té i un en té dues), amb fragments de Vian, Kavafis, d'una cançó d'AC/DC, d'un film de Kaurismäki, d'un poema de Yeats, d'una frase de l'inspector Clouseau... El criteri de traduir-les al català o no, aparentment, no té una coherència clara.

Hi ha alguns pocs nexes que comuniquen un conte amb un altre, com ara les relacions veïnals, els bars regentats per xinesos o l'obra Jakob von Gunten, de Robert Walser. La fauna humana que ens presenta Nopca és voluntàriament grisa, que alimenta il·lusions moderades i petits somnis, per això guanyen sentit i força petits detalls inquietants en la majoria de les històries. I determinades fílies o fòbies amb què podem coincidir, com el fastigueig que provoca escoltar la cançó Yesterday. Altra cosa és que resulti versemblant suïcidar-se amb una escopeta de balins...

Dels reculls de relats en solem tenir un de favorit, que pot variar segons el lector. El meu és Navalla suïssa, el més àcid i corrosiu d'aquest recull. Una parella madura que té el costum de llegir llibres d'allà on viatgen (en el moment que els coneixem, d'autors suïssos), es presenten a casa de Peter Stamm per sorpresa. I no serà l'única. “Els viatges són la cirereta d'un pastís equivalent a tot un any: és el punt més dolç, la perfecció esfèrica, l'exquisidesa que el comensal reserva per a l'última mossegada.”