Herois contra la intel·ligència artificial

Després que la primera part va ser un blockbuster milionari, la segona part de Los vengadores era esperada amb candeletes tant per la indústria de l'exhibició com pels cada cop més fans del culte als productes Marvel. La veritat és que Vengadores: La era de Ultrón té tot el que solen tenir les darreres produccions Marvel: eficiència i espectacularitat.

La gràcia de Vengadores resideix en el concepte de relat impossible. En les històries clàssiques de superheroi, el mal sempre ha de ser un perill capaç de desafiar els superpoders dels que han de salvar el món. El mal ha de trobar algun al·licient que li doni una força per poder dur a terme el combat per igual contra els que tenen una força sobrenatural. A La era de Ultrón, el mal és la intel·ligència artificial, un gran poder cibernètic que crea éssers robotitzats que entenen que l'única manera de salvar el planeta és destruint-lo. Els membres del clan que es transformen en guardians de la humanitat es troben amb la paradoxa que aquest mal cibernètic s'estén i que té les dimensions d'una gran amenaça abstracta difícil de destruir. L'abstracció entre la força concreta i el mal fosc fa que la creuada dels venjadors sigui una metàfora del que poden ser les noves guerres del futur basades en les amenaces de control del ciberespai.

En les grans pel·lícules de superherois, hi ha sempre la presència d'algun element fosc que transforma l'heroi, l'humanitza i mostra les seves debilitats. A Vengadores. La era de Ultrón el retrat de la col·lectivitat passa per un relat individual en què alguns personatges continuen mostrant la seva excentricitat, com el filantròpic Iron Man; altres apunten una complexa història d'amor, com la Viuda Negra i Hulk, mentre que altres es debaten entre la vida familiar i la seva creuada, com Ull de Falcó, que agafa més punts. Al costat dels herois clàssics que integren el grup, ens trobem amb noves incorporacions, com ara la poderosa Bruixa Escarlata, que traeix Ultrón per acabar formant part dels salvadors del món, i el personatge de Visió, que neix a mitja pel·lícula i apunta a convertir-se en peça essencial de noves edicions. En el moment d'afrontar el debat entre la lògica de l'aventura i la lògica de l'espectacularitat, la pel·lícula s'allarga innecessàriament. En la part final assistim a la destrucció d'una ciutat de l'Europa central amb reminiscències a Sarajevo. Les imatges funcionen com a exhibició d'efectes per ordinador, però els combats semblen no tenir fi. Ultrón és tan abstracte que ni els guionistes saben com destruir-lo.