Gest per canviar el món

El 1972, Salvador Allende es va voler explicar al poble nord-americà. Sense desafiar-lo, tractant-lo amb intel·ligència i sensibilitat. Va concedir una entrevista a un periodista italià al Palau de la Moneda refiat que es projectaria en una televisió, la CBS, que n'havia pagat els drets d'emissió. Però la veu d'aquell polític que ja s'intuïa presa d'una fera salvatge mai no va arribar a la societat nord-americana. L'entrevista, en la qual Allende furgava en el terrible complot contra el procés democràtic xilè, liderat per unes multinacionals sense vergonya, va ser censurada. Dos anys després, quan Pinochet ja havia fet entrar el país en les tenebres, aquell valuós testimoni es va estrenar a la Biennal de Venècia. Si algú no s'emociona amb la nota de premsa que va escriure el director de l'esdeveniment, Carlo Ripa di Meana, és que no té cor: “L'entrevista del president Allende és una veu única i inevitable per a qui vulgui entendre el cas de Xile. La Biennal no podia eludir aquest document i es converteix en el seu vehicle de difusió per primera vegada al món, amb la certesa de complir un deure clar de la cultura i la informació.”

Ahir es va inaugurar la 56a Biennal de Venècia, però un tros de l'edició del 1974 es troba aquests dies a la galeria ProjecteSD de Barcelona. Meravellosa coincidència. No era fàcil desenterrar aquest moment que es va viure fa 40 anys a la ciutat dels canals, però és que al fotògraf Xavier Ribas (Barcelona, 1960) no li agrada quedar-se en els sediments més superficials de la història. De la història més o menys recent, de la qual ell, amb la seva càmera i el seu esperit d'investigador perepunyetes, en fa aflorar aquells capítols més foscos i intencionadament ocultats. La matèria primera del seu art són l'abandó i l'absència. I en aquest projecte, que enllaça amb l'exposició que va fer l'estiu passat al Macba, Nitrat, sobre l'extracció del nitrat a Xile, hi conflueixen.

Perquè, efectivament, la cinta que contenia l'entrevista a Allende ha desaparegut. Després que es projectés a Venècia, no se sap on va anar a parar. En una recerca detectivesca, Ribas ha trobat els seus rastres –unes fotocòpies– en el museu local de Vilafamés, a Castelló, on hi ha una altra emocionant història per explicar, ja que va ser còmplice i va custodiar el llegat d'un museu de la resistència xilè durant la llarga nit de la dictadura.

L'exposició a ProjecteSD pivota al voltant d'aquest treball però n'aixopluga d'altres amb un perfum similar. De fet, el títol de la mostra, It would never be quite the same again, remet a una altra peça de màxima potència. Aquesta frase –No tornaria a ser mai més el mateix– la va pronunciar el jutge que va condemnar un home per haver decapitat una estàtua de Margaret Thatcher. Els fets van succeir a principi de la dècada passada, quan Thatcher ja feia anys i panys que era lluny del poder. Però per a Paul Kelleher, un productor de teatre de 37 anys, la seva ombra seguia planant sobre el món, i la va voler esmicolar simbòlicament fent-li volar pels aires el cap, primer, sense èxit, amb un bat de criquet i, després, amb èxit, amb una barra de metall. L'escultura feia 1,8 tones i va ser reparada, però per sempre més li ha quedat una fina línia que deixa constància d'aquell acte subversiu. Kelleher va explicar al judici que ho havia fet “per protegir el seu fill” dels mals que gent amb els escrúpols de Thatcher havien disseminat pel món.

Ribas ens interroga. Realment canviarà el món amb aquest solitari atemptat contra una estàtua? La resposta la va donar el mateix jutge que va condemnar Kelleher a tres mesos de presó: no tornarà a ser mai més la mateixa.