Embadalits pel mestratge

El de dissabte en el festival In-Somni de Girona era l'últim concert de la gira de retrobament de la banda novaiorquesa Luna, tot un referent del so indie pop més sofisticat de la primera dècada dels noranta; cançons urbanites de melodies evocadores. Tot molt deliciós. Era l'última actuació a Catalunya, perquè avui, dilluns, agafen el vol de tornada, coincidència amb la primera lluna plena del mes de maig i anècdota fàcil que va servir al líder del grup, Dean Wareham, per presentar Moon Palace, en la primera part d'un concert, puntual, que seguint la normativa es va allargar el previst amb un sol bis.

Les cançons de Luna, entre el somni i el poema, molt adequades per a debilitats nocturnes, tenen el que els anglosaxons anomenen high level, un estadi superior. Hi ha mestratge instrumental, que és el que en el directe predomina, com si la veu del cantant servís de guia per a aquest embadaliment sonor, puntejant frases, de manera lineal, amb el mateix to lànguid, una veu sense matisos, innecessaris. Dean Wareham va formar Luna el 1991 i amb cançons com ara Slide, del disc de debut Lunapark (1992), i California (All the way) (1994) van convertir-se en un dels imprescindibles de l'escena alternativa. La banda es va dissoldre el 2005, tot i que Dean Wareham i la baixista Britta Phillips han gravat discos com a duet, Dean and Britta. També a Girona van fer tàndem vocal en la versió Bonnie and Clyde (2006) de Serge Gainsbourg. En francès, Dean Wareham es va dirigir així a un fan molt entregat, d'un públic que, com els músics, també podrien tenir l'etiqueta de “culte” però dels autèntics, dels que no es posen una camiseta o es deixen barba per impostura sinó perquè són així: el públic que s'havia reunit a l'envelat que el festival munta al passeig de la Copa de Girona sabia el que havia anat a veure i ho agraïa. Entre els assistents, el crític i periodista musical Bruno Sokolovitz. Lacònic en les seves locucions al públic, Dean Wareham, entre glops de cervesa, i amb aquell posat de professor universitari de la costa est, va preguntar per l'última vegada que havien tocat a Girona. Feia anys; el 2002 a Quart. Amb la balada Bewitched (1994) el públic es va deixar imbuir, ara sí, per l'influx d'una lluna que no es veia, pels núvols i per l'envelat, però la màgia musical va continuar amb Tracy I love you (1997). Per als amants de les versions, un regal, Sweet child of mine de Guns and Roses. I una promesa, amb la qual van cloure el concert, la de la lletra d'Indian summer: “Tornarem per l'estiu indi, / no canviarem, / no importa el que diguin.”