L'efímer i el permanent

Som al temps de la convulsió de tots els principis; temps en què res del que semblava permanent pot durar ja més d'un instant; temps en què cal lluitar per mantenir els mínims de durada per assegurar-se de travessar el tràngol i passar a l'instant següent; ànsia que també sentim referida a les convulsions socials i/o naturals. Tanmateix, per aquests temps tenim l'instrument idoni perquè de tot el que passa se'n pugui tenir la constància documental que ens acredita la certesa i la solidesa que tot el que ens passa és cert: l'instrument de la digitalització n'és el garant. S'ha acabat mantenir en la virtualitat de la imatge el càlid moment fugisser cordial i grat; les brutals etapes tecnològiques ho han englotit tot i la fotografia ha deixat de guardar-nos aquell punt d'estructura calenta: retenir l'impacte lluminós (abans només propi de la pintura) del moment únic en què el que es veu i es posseeix és real, atès que la imatge permet que els secrets esdevinguin mostres, concrets i inalterables: aquell instant decisiu obtingut per Cartier-Bresson. Ara, la fotografia ha esdevingut el doble constant de la banalitat quotidiana, la successió de la simple vida sense to ni so, que no conté cap altre secret que el de ser fugisser; fotografia en què res hi és retingut ni amagat; és, només, un simple record del: ai, sí! Tecnològicament s'ha facilitat l'expansió d'aquesta propietat de la imatge atorgant a les realitats més horroroses el mateix valor que a les banalitats més habituals: vist i memoritzat o oblidat. Amb les smart photo, el contingut ha esdevingut estrictament ocasional: només hi ha el que s'hi veu.