El futur ja no és com abans

En els anys vuitanta va tenir una certa predicamenta una sèrie de tres pel·lícules de factura spielbergiana, Back to the future (Retorn al futur), i dues seqüel·les, clars exemples d'allò que se'n diu cine familiar: prou profundes per fer pensar una mica, però en absolut filosòfiques per no atabalar l'ordre neuronal del mandrosíssim personal.

En faig esment perquè, tal com ha assenyalat més d'un, en un cert moment es viatja a un futur llunyà, i aquest resulta ser l'any 2015! Ja hi va haver quan tocava les disquisicions pertinents en arribar l'any 1984, aquest sí entre pensaments profunds implicats, i el 2001, que no recordarem tant per Kubrick –tot i que aquest cronista no està disposat a oblidar-lo– com per l'11 de setembre.

Tornant a Spielberg i Zemeckis, aquell 2015 s'assembla poc al que ha resultat ser en veritat. La gent va vestida amb plàstics i metalls, com si Zara hagués pres per guia espiritual Paco Rabanne en lloc de Levi Strauss i el mercat del poble del dissabte i, meravella obligada de totes les visions apocalíptiques –entès apocalíptic en l'autèntic significat–, els cotxes volen.

Transportar-se volant és el tret més comú de les visions de futur de totes les èpoques. Des del gran salt endavant –caldria dir més aviat salt cap amunt– dels germans Wright, desplaçar-se per l'aire sembla ser el súmmum del progrés i la superació humana de les limitacions naturals. Verne, Wells i la immensa majoria dels seus epígons mostren urbs de cases molt altes, farcides de ponts vertiginosos i amb els carrers convertits en vies tridimensionals, d'horitzons i cels plens d'objectes voladors, fins al punt d'haver acabat essent tradició obligada. L'adaptació cinematogràfica del Jo Robot de l'Asimov sembla un homenatge a les il·lustracions pompier dels relats futuristes de finals del segle XIX i començaments del XX.

Poques coses diuen tant d'una època com les visions del futur que n'emanen. Amb l'auge del futurisme, fa cent anys, l'eufòria per les màquines ho marca tot: tot està mecanitzat, la producció en cadena és la nova litúrgia d'una societat que ja comença a témer la deshumanització, però encara no se li ha ocorregut –no ha evolucionat prou el sistema per mostrar-ho– fins a quin punt tal manera de fer és inviable en si mateixa per motius materials, ecològics, de recursos naturals, de residus, al marge dels efectes nocius per la cohesió de la societat en general.

Quan aquest cronista era una criatura, el futur era un món net, lluminós, sense pobres, ordenat i plàcid, i si hi havia un problema era per un excés de benestars incommovibles, perquè algú havia oblidat la imprevisible natura humana. Havia culminat l'evolució, i els humans eren rectors segurs i absoluts de la seva existència, amb l'única espasa de Dàmocles de la seva inconsistència mateixa, de la il·lusió d'haver tornat al paradís d'on van ser expulsats Adam i Eva. Com és ara el futur? Inauditament obscur, desordenat, brut i ruïnós, amoral i violent. Si cada època veu el futur que es mereix, fem-nos-ho mirar.