El control del silenci, el control de la cançó

Després de gravar i presentar arreu del país Tothom ho sap (a mitges amb Gerard Quintana) i Festival (com a incisiu guitarrista de Sanjosex), Xarim Aresté (Flix, 1983) reprèn el seu camí en solitari amb La rosada, un disc que regala petites revelacions en cada escolta i que hauria de servir perquè Aresté –clau, també, en la resurrecció de Sopa de Cabra l'any 2011– no únicament sigui considerat el sideman perfecte de l'escena musical d'aquest país sinó, també, una de les veus amb un dels universos propis més captivadors del rock d'autor.

Si Lladregots (Chesapik, 2013), gravat en el pis de l'Eixample que Aresté comparteix amb Quintana (i, ocasionalment, Paul Fuster) era un disc de so volgudament matusser que tenia el seu encant però amb el qual es feia evident que el músic no emprava totes les seves armes, La rosada és ja un disc majúscul amb el qual rebla finalment el clau en moltes coses apuntades en aquests cinc últims anys en mil projectes. La mediterraneïtat, per exemple, que el de Flix ja esbossava en el debut del seu grup Very Pomelo (Figaro Figaro, 2010) té a La rosada una gran solidesa. I en les lletres, un dels seus trets més definitoris, Aresté dispara amb tanta mordacitat com de costum però amb millor punteria i troba per als seus registres més íntims poesia ajustada de gran poder evocatiu. Un disc, en resum, breu (no arriba a la mitja hora) però minat de valuoses idees on rascar-hi.

“La rosada és un disc de canvi, el qual celebra, un disc optimista”, ens explica Aresté, immers en els assajos amb Ermengol Mayol, Miquel Sospedra, Pep Garau, Tomeu Garcias i Ricard Sohn de la posada en escena de l'àlbum, el dia 15 a l'Apolo de Barcelona. “I sé que, a la vida, si ets optimista te la fots. Si abans, però, imperava l'esperit punk i volíem trencar-ho tot, ara crec que paga més la pena construir. Deu ser l'edat. És una actitud vital que, naturalment, es reflecteix en les cançons.”

Sobta, primer, que les guitarres tinguin menys protagonisme i que, d'això, se'n beneficiïn els vents. “N'estic orgullós, de les guitarres d'aquest disc. Tenen un punt més rítmic i passen desapercebudes, la qual cosa no és fàcil d'aconseguir. Si abans, amb Very Pomelo, jugàvem a no contenir-nos, ara tot és més relaxat. He fet concerts tot sol i me n'he adonat que, un cop tens el control dels silencis, tens ja el control de la cançó.”

La rosada té, a més, pinzellades força personals de jazz manouche, aires vaporosos de Grècia, Nàpols, Àfrica i els Balcans, i cançons –escoltin detingudament Bon vent, la que clou el disc– de gran finor i que Aresté canta amb fermesa, tot oblidant-se dels seus referents punk. “M'he sorprès a mi mateix, pensava que tenia uns registres únicament aguts”, admet.

Un segon disc, per cert, completa el package de La rosada. Es diu Cine Ebro (com el vell cinema de Flix on el seu avi feia de projeccionista) i es nodreix de 17 retalls musicals gravats els últims deu anys. És un altre registre, però referma igualment Xarim Aresté com a insaciable cercador dels misteris de la Cançó