Joan Colomo a l'hora del pati

A l'hora d'escriure aquesta crònica sobre el concert a l' Auditori de Girona amb el qual Joan Colomo, a l'hora del vermut, inaugurava la Gira Capital –quatre concerts programats en un sol dia a les quatre capitals catalanes –, el músic de Sant Celoni devia enfilar les primeres cançons a la sala Oh Yeah de Lleida. No sabem com estava la seu veu –i els calçotets de Guillem Caballero; la camiseta del teclista ja no havia aguantat el primer round a Girona– quan la banda va arribar a Tarragona, pel concert de les nou de la nit a El Cau, per acabar a la una, segons l'horari previst, de matinada a la sala Almo2bar de Barcelona. Deixem el seguiment d'aquesta marató musical, entre l'aventura i el repte per a les xarxes socials; Colomo va escriure en el seu perfil de Twitter que no tenia la veu gaire bé a les dues hores del concert de Girona, que va començar puntual, sense els cinc minuts de cortesia de què es refien els espectadors tardans, que van posposar la cervesa i les olives per després. “Hem d'anar per feina”, va dir enllaçant les cançons sense concessió al descans i fent referència als quatre cafès que s'havia pres. Però com a músic, sap que és el que dóna energia i així va presentar En re per seguir amb Hort mort o La tercera guerra mundial , molt adient en època electoral. I és que les lletres de Colomo tenen crítica emmascarada sota una veu volgudament infantil però de so molt potent en el directe. Com diu a Màgic: “És màgic, és meravellós, que ens menteixin així. Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç.” Todo es tan jodidamente relativo va encetar el moment reposat de l'experiència matinal que va continuar amb El xiprer. El grup estava en mode Sergio Dalma i es van esplaiar, amb humor, divagant sobre l'atractiu dels cabells blancs i l'evolució vocal del de Sabadell. Canvi de to, que era migdia: Cançó d'amor núm. 1. Hi havia canalla a la sala, per això i per agrair que a l'hora del sol, els pares i el públic haguessin triat la “foscor” quan es delien per unes “canyes”, Colomo va entonar AEIOU. Es respirava esbarjo, l'hora del pati. Colomo es va prendre la marató musical com un divertiment. “Gràcies, Girona” repetia una gravació entre cançó i cançó, de la mateixa manera que hi havia un “gràcies, Lleida”. I mentre la banda –a qui va dedicar Els amigos– recollia els instruments, el cantant va iniciar un seguit de peticions del públic. Hazmereir, Fe en el acné o la dedicatòria a l'ànima del festival Aphònica de Banyoles, Francesc Viladiu, perquè “les coses tenen ànima”.