el disc
DAVID CASTILLO
Les postals del paradís de Ringo Starr
La primera sensació quan un escolta la primera cançó del nou disc de Ringo Starr, Rory and the Hurricanes, és l'alegria. De fet, el títol de la cançó evoca el primer grup en què militava Ringo a Liverpool i a Hamburg. El bateria era ja una celebritat i els altres tres beatles, uns desconeguts. Es tracta del primer tema gravat pel cèlebre bateria dels Beatles amb la seva banda All Starr Band, i escrit conjuntament amb Dave Stewart, cervell dels Eurythmics, amb qui Ringo ja havia col·laborat en el magnífic Liverpool 8 i altres discos.
Postcards from paradise és el divuitè àlbum en solitari –el cinquè dels últims deu anys–, amb onze temes originals nous, signats amb estrelles com l'esmentat, a més de Joe Walsh –l'histriònic guitarrista dels Eagles–, Richard Marx i Todd Rundgren, entre d'altres. De fet, molts d'ells participen en la nova banda de Ringo, All Starr Band, que compta amb Steve Lukather, Rundgren, Gregg Rolie, Richard Page, Warren Ham i Gregg Bissonette. Sonen melòdics, sonen polifònics i un no pot evitar trobar-se dins un producte eminentment beatle, cosa que els seguidors del malaguanyat grup de Liverpool no deixem d'agrair, passi el temps que passi. Ringo utilitza paraules màgiques, algunes tòpiques, de l'imaginari beatle, fins i tot en algun moment Walsh ens pot retornar els acords juganers de George Harrison, cosa que dota el treball d'un plus, que deixa un bon regust, especialment amb el tema que dóna títol a l'àlbum, on es pot tenir el déjà vu de ser dins de Revolver o Rubber soul.
Postcards from paradise ha estat produït i gravat a l'estudi de Ringo a la seva residència de Los Angeles, i, com és habitual, hi han participat amics i familiars, seguint la seva consigna: “Si estic gravant i ets a la ciutat, si ens fas una visita, sortiràs al disc!” Entre els convidats, a més dels esmentats hi participen Benmont Tench –dels Heartbreakers–, Ann Marie Simpson, Richard Marx, Amy Keys, Peter Frampton, Nathan East i Glen Ballard fins a un total de setze músics que s'alternen en les peces del disc.
Ringo ha aconseguit un clima càlid i pròxim i la seva veu sona nítida i lluent, com si fos un home de trenta anys, no un supervivent de grans batalles de 74. Refractari a la revolució digital i als invents electrònics, Ringo ha argumentat que la tria dels músics no ha estat circumstancial sinó que respon a una estratègia de tenir gent veterana, que sigui capaç de tocar els seus instruments, més enllà d'una indústria que no hi ha qui entengui: “M'agrada fer discos perquè escric. Escric amb compositors i toco amb altres músics de qualitat.”
En una època en què tot es digereix d'immediat, m'agrada retrobar les guitarres de Walsh, Rundgren i Frampton, els teclats de Tench i la bateria de Ringo, sincopada i diversa, civilitzadament boja. Feia mesos que no escoltava un disc sencer tres vegades seguides.