Molta matèria grisa en escena

A casa nostra es couen coses molt interessants i no sempre en som conscients. La companyia de teatre El Conde de Torrefiel va néixer a Barcelona el 2008, creada per Pablo Gisbert (Ontinyent, València 1982) i Tanya Beyeler (Lugano, Suïssa, 1980). Es tracta d'una companyia molt jove i molt treballadora que no ha parat d'estrenar i sorprendre. El secret?

Gisbert, dramaturg de la companyia, es llicenciava el 2011 amb la peça Un cine arde y diez personas arden, text que li valdria l'accèssit al premi Marqués de Bradomín el mateix any. En la lectura oberta d'aquest text, que es va fer el maig del 2011 a l'Institut del Teatre, Gisbert ja apuntava maneres: un escenari nu, interpretació del text estàtica, sense vestuari ni música o sons; una lectura despullada on el text s'enfrontava en solitari i amb la força d'una bèstia al públic. Aquí ja vam entrar en contacte amb alguns dels punts clau que marcarien l'estil i les temàtiques de Pablo Gisbert: verbs durs, frases concatenades a través de la repetició, elements del dia a dia i circumstancials que serveixen com a pivot per saltar d'una escena a una altra. “Però el més destacable, el més espectacular de tot, el més apassionant és saber com i per què aparegueren els camps d'extermini massius de persones. [...] Quan Hitler va pujar al poder el 1933, no guanyant les eleccions, com popularment es coneix, va prometre feina a tot el país. [...] En un país on no hi ha feina, la gent es llança en massa a ocupar llocs de treball estatals, sense estudis, com ser policia, com ser militar, com ser civil. El mateix que està passant ara mateix a Espanya.”

En aquesta primera peça, tot i que ja existia la tendència a saltar d'un tema a un altre, cosa que en aquest cas s'aconseguia a través de les converses entre diferents personatges presents en un cinema, la peça tenia una trama: un escenari, uns personatges amb una història que evolucionava al llarg del text i un conflicte que desembocava en un final.

2011, a Observen cómo el cansancio derrota al pensamiento es dilueix el pes de la trama per donar protagonisme absolut al text. Aquesta peça, que va ser filla de la primera, esprem sense complexos el bo i millor d'Un cine arde y diez personas arden, per arribar al cor i l'essència del que acabarà sent el segell distintiu de Conde de Torrefiel: obres en què el text representa el 80% del seu valor. Aquest treball, revisat una i una altra vegada en el transcurs de les representacions, va suposar un exercici de domini i construcció del guió.

Per posar-nos en context, l'obra transcorre durant un partit de bàsquet i el text es transmet a través d'una conversa entre un home i una dona en veus en off. El fil conductor és el cansament, que visualment queda representat en els cossos dels que juguen el partit. La conversa s'inicia amb una bateria de preguntes i respostes ràpides: “Creus que els nens són innocents? No. Veure un policia et dóna seguretat? No. [...] Creus que es pot ser d'extrema esquerra i tenir molts diners? No ho sé. Qui ha pintat més ratlles a la seva vida, Jackson Pollock o Jaime de Marichalar? No ho sé [...] ¿Es pot afirmar que les dones utilitzen l'art per parlar de les seves vides com poden, mentre que els homes utilitzen l'art per parlar del món com poden? Sí. [...] Per què es diu en una parella donar-se un temps a allò que es coneix com follar-s'ho tot en un mes? Perquè sí.”

Més tard, seguint el model de pregunta / resposta, es recupera el tema del feixisme; i el del terror i la catàstrofe s'extrapolen a altres camps com el de les parelles o les famílies: “La família és la comprensió detallada de les catàstrofes globals. [...] El drama familiar és un cromo repetit d'un àlbum de cromos de lligues passades. Cromo 1: A totes les famílies hi ha un suïcidi. Cromo 2: A totes les famílies hi ha dos casos de càncer. Cromo 3: A totes les famílies hi ha un abús sexual. Cromo 4: A totes les famílies hi ha dos, gairebé tres casos de problemes amb l'alcohol. Cromo 5: A totes les famílies va haver-hi i s'amaga un cas de violència domèstica. Etc...”

També hi haurà lloc per a altres qüestions com ara el futbol, l'art, l'amor, els espanyols o el franquisme: “Ningú sobreviu a un càncer de 40 anys, ningú. Després d'un càncer de 40 anys, si se sobreviu es malviu, i això ho saben fins i tot les pedres, com deia la meva àvia. El nostre, el nostre feixisme, ens va durar 40 anys. El feixisme a Espanya va ser un primer plat amb llenties i xoriço, un segon plat amb vedella i patates greixoses, més amanida abundant, més vi i gasosa, més pa del bo, més crema catalana, més una aigua per desembafar, més cafè i Baileys, més sobretaula amb joc de cartes o dominó, més una copa de patxaran. [...] El nostre feixisme va ser un àpat d'aquells que després de passar cinc hores menjant, bevent i parlant, te'n vas a casa a la tarda nit a dormir perquè no t'aclareixes ni assegut. [...] Entenent que venim d'un supercàncer de 40 anys, podem entendre millor la nostra situació política actual, i així entendre millor la desastrosa, funesta i desafortunada hecatombe postfranquista en què estem immersos i així entendre les conseqüències immediates i poder algun dia començar de nou.”

I per què se'ns explica tot això? “El que et vull dir, en el fons, amb totes aquestes idees, amb els temes de què t'he parlat, el que et vull dir, encara que semblin aleatoris, encara que semblin així, a la babalà, encara que facin una mica de riure, també fan molta pena, perquè el cansament es paga amb l'error [...] moltes de les equivocacions, moltes de les males decisions són provocades pel cansament vital amb què els anys van marcant el tempo de la vida, convertint-ho tot en una puta merda.”

Un cop la construcció i presentació del guió van estar ben consolidats i funcionaven prou bé, la companyia va apostar per l'afinament de la posada en escena. Era el 2012, i a Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke es va apostar per portar l'impacte visual a l'extrem (veiem un dels personatges corrent nu per l'escenari amb una bandera espanyola entre les cames), i pel joc de moviments propis de la dansa o fins i tot la performance.

Aquesta obra va néixer durant tres setmanes de residència a l'espai Adrià Antic de l'Antic Teatre. Tres setmanes explorant el moviment amb el punt de partida posat en l'estètica del còmic i el videoclip. “Vam treballar molt, tot eren troballes per intuïció, sense garanties que funcionarien.” La llum, ens explica Tanya, va ser un dels grans descobriments. La peça estava gairebé acabada però hi faltava alguna cosa. La intervenció d'una de les col·laboradores va ser essencial per donar-li vida. A la fi, va estar enllestida en tan sols un mes: el text en una setmana i la composició en dotze sessions de treball a la residència.

Un escenari fosc, un punt de llum enfoca un penis que va creixent amb una erecció. S'escolta una veu en off: [...] “Després d'haver viatjat a Berlín, d'haver reservat un hotel, d'haver-se fotut de tot per tal que la cosa no fos tan estranya, després dic, tot això li agradarà moltíssim, l'experiència que se'l follin quatre o cinc persones li agradarà moltíssim, se n'adonarà que no era ni tan dolent, ni tan estrany, ni cap d'aquelles coses que ell es pensava, i a partir d'aquest moment es passarà la vida volent tornar a aquell lloc, però mai no ho farà, mai no tornarà a fer el que més l'ha entusiasmat en els últims anys.” La llum va creixent, apareixen tres persones a l'escenari, immòbils en diferents postures. “Mai no li dirà a ningú que un dia va ser realment feliç fent quelcom que ja hauria d'estar fins i tot passat de moda.” Esclata una música electrònica, moviments mecànics dels quatre intèrprets: endavant, endarrere, endavant, endarrere amb braços i pelvis. El text es projecta ara sobre el fons i nosaltres assistim a un degoteig de reflexions com si ens haguéssim endinsat al bell mig del cervell de Pablo Gisbert. Es tracta d'una escriptura pròpia del flux de la consciència. La llum cobra importància, aviva l'escena i li dóna una estètica pop-sintètica que enllaça perfectament amb tot allò superficial de què se'ns fa crítica.

Una peça que, un cop més, es pregunta què és la contemporaneïtat, que intenta entendre el món i les persones i que, en aquest cas, se centra en la idea de feixisme quotidià o violència civilitzada, tan pròpia de la nostra societat. Textos directes, moviments abstractes i associacions curioses i macabres entre el que s'escolta i el que es veu.

2013, La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento. A hores d'ara ens preguntem per què els títols de les obres són tan llargs. Com bé diu Gisbert, perquè fan referència i conviden a endinsar-nos en el món de la literatura, una de les seves grans passions. La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento es vertebra sobre la reflexió entorn de la insatisfacció crònica i la violència intrínseca en el gènere masculí. La crítica arriba al seu clímax fent referència textual i visual al llibre 2666, de Roberto Bolaño. “Perquè en realitat, el que volen tots els homes més profundament, i molt íntimament, és donar-se pel cul a ells mateixos. A ells mateixos i entre ells mateixos, sodomitzar-se en grup. Aquesta és la seva màxima vital. Busquen un alter ego en tu, en mi, o en qui sigui. [...] I quan això passi, vosaltres, els homes, començareu a sentir-vos més alleugerits, i deixareu de maltractar-nos, violar-nos i assassinar-nos com porteu fent durant tota la puta història de la humanitat. [...] I qui hagi llegit 2666, de Roberto Bolaño, sap molt bé de què estic parlant.”

El Conde de Torrefiel és un exemple perfecte de com triomfar i fer obres de qualitat amb pocs recursos materials a base d'explotar els recursos mentals: la sagacitat dels textos i la innovació han estat part del quid de la qüestió. Com s'arriba fins aquí? Quin és el camí que segueixen per arribar a la creació d'una peça?

Establerts com a associació cultural, El Conde de Torrefiel sobreviu a base d'obres de baix cost, l'intercanvi amb actors i ballarins i alguna o altra beca. “La creació artística va molt més lenta que el sistema econòmic propi del teatre”, afirma Tanya Beyeler. Per tal de poder sostenir una producció regular, la companyia minimitza els costos i aposta fermament per mètodes de funcionament com l'intercanvi i la col·laboració, especialment durant el 2014 i el 2015, quan van fer el treball de recerca de l'últim projecte, Guerrillas.

El procés de creació, ens indica Gisbert, és caòtic. No es tracta d'un treball regular o sistemàtic d'asseure's a la cadira unes quantes hores cada dia, ni de reunions entre els membres, ni res d'això. “La comunicació entre nosaltres no és molt clara, ens anem passant material i, de cop i volta, un dia, apareix quelcom que ens fa engegar un projecte.” Un cop s'activen, pensen en quantes persones hi participaran, escullen qui pot formar-ne part: generalment no busquen perfils professionals concrets, sinó més aviat un perfil personal que encaixi amb les característiques de la peça. “El que ens interessa és treballar amb persones afins al que fem. Per a cada obra pensem en persones diferents, segons el que volem dir i com ho volem dir.” El treball en grup i la participació de persones dedicades a camps molt diversos han aportat molts matisos als seus projectes.

La font de què ha begut El Conde de Torrefiel fins ara ha estat la contemporaneïtat, i en tots els sentits: artística, social, política, musical... Així doncs, tot ha partit d'una recerca constant. “Ens agrada molt veure, encara que sigui en vídeo. Busquem sempre el més contemporani, observem què es fa, com es fa... Busquem el més extrem i últim.” Ens comenta Tanya Beyeler. Aquesta companyia viu observant, escoltant, llegint, xerrant, qualsevol moment i lloc és bo per extreure'n quelcom que podrà servir per activar el dispositiu de la creació. El dia a dia és un treball de camp que serveix per omplir la llibreta de Gisbert d'un munt d'anotacions que posteriorment serviran per crear el trencaclosques que conformarà l'obra. Però això passarà ben bé al final del procés. Tanya Beyeler ens explica que els textos solen arribar gairebé al final. Per què? Doncs perquè treballen forma i contingut de manera separada. “El contingut és sempre el mateix. Fa anys que l'home parla dels mateixos temes, els onze temes essencials. Els continguts ja existeixen, són allà.”

En cada obra s'ha avançat en la recerca i experimentació d'alguna cosa diferent: l'abstracció en el moviment, el joc de llums... Els assajos són un exercici de recol·lecció de material, una pràctica per trobar una fórmula que més tard, un cop els textos estan enllestits, s'explota fins a trobar el que és més concret, el moviment, el ritme musical o la il·luminació. “Assajant, provant, es van col·locant els diferents elements. Comencem a treballar l'obra des de la intuïció, creem des de la forma més trencada i fragmentada i, normalment, els últims dies, surt la peça.” Si fos una tela en blanc, primer determinarien quin seria el color sobre el qual volen treballar, per posteriorment definir-ne la forma o la figura.

Actualment, la companyia s'ha embarcat en un nou projecte: Guerrillas. S'articula a través de petites representacions, proves escèniques que els serviran per recol·lectar i seleccionar material i contingut que s'utilitzarà per crear la peça que es presentarà el juny del 2015 al CDN de Madrid, dins del cicle El lugar sin límites. Dramaturgias en movimiento, comissariat pel Teatre Pradillo. Sens dubte, una obra que donarà un gir al que han fet fins ara perquè, segons ens comenta Pablo Gisbert, estan revisant els clàssics tant grecs com del segle XX. “Actualment, a Guerrillas, estem super flipats amb Hölderlin o Boccaccio.” Una peça que confrontarà com mai la perversitat del text amb una escena forçadament agradable, estètica, higiènica i innòcua.

El Conde de Torrefiel és una companyia que a través de l'humor i de la sàtira han aconseguit fer crítica i que se'ls escolti arreu tot i tocar temes delicats i durs. Diguem-li teatre al que fan, tot i que aquest terme els queda curt perquè tot acte artístic té cabuda en una de les seves obres. Potser caldrà anar pensant en un altre mot, un en què les barreres desapareguin, en què, si és possible, es trenquin les etiquetes per tal de poder ser justos amb el que fan.

“Et vull explicar una cosa: els dos pilars bàsics que van sustentar el segle XX van ser l'amor i la política. I en nom de l'amor i la política es van fer barbaritats. De les bones i de les dolentes. Per amor i política van aparèixer històries increïblement boniques, però també per amor i política es van cremar milions de persones. Però això, en teoria, ja va passar. Perquè l'amor i la política que van moure el món durant el segle XX, avui, quan fa catorze anys que ha començat el segle XXI, s'han transformat en sexe i diners. És el mateix, però no és el mateix. Sexe i diners és la segona temporada del segle anterior, amor i política, el que passa és que la trama és més dura, més crua, més descarnada.”

“El segle XX ha estat una immensa bola de merda, tan intensa, tan magnètica, tan viva, tan puta, que ens està costant molt desfer-nos d'ella. I per això tota la nostra vida està encara enfocada cap al passat. Encara fa olor de militars pel carrer, de rock en anglès, de pop-art, de discomòbil a les places del poble i de descomptes 2x1.”

Teatre per a tothom que, tot i això, no podria crear i posar en escena qualsevol persona.