Montserrat Casals

Montserrat Casals i Couturier ha estat una de les periodistes amb qui més afinitat he tingut al llarg de més de trenta anys de professió. Ella sempre em parlava fluix i suau, com a cau d'orella, i desplegava una complicitat, que només havia tingut amb Montserrat Roig i Dolors Palau, periodistes les dues i que han mort amb la mateixa malaltia que ha liquidat Casals després de deu anys de guerra. Filla d'un exiliat republicà, que es va casar amb una noia francesa, la Montse va alternar les feines aquí amb corresponsalies a París. Paral·lelament al periodisme, va preparar una biografia modèlica sobre Mercè Rodoreda per a Edicions 62, Mercè Rodoreda, contra la vida, la literatura, el 1991, i en tenia enllestida una altra sobre el novel·lista i editor Joan Sales. Precisament havia publicat un apèndix a la reedició de Cartes a Màrius Torres de Joan Sales, del Club Editor. El 2009 va publicar a La Magrana Els dissabtes, mercat. Memòries de l'Armanda, escrit amb el seu company, el també periodista Octavi Martí.

Casals era meticulosa, però no una dogmàtica de la feina. Tenia un sentit de l'humor benèvol tot i dominar les arts de la ironia i l'afecte que desprenia la convertia en una persona especial, una gran companya. La recordo a la redacció del diari El País a la inhòspita Zona Franca i també als congressos dels premis Octubre a València, quan intentàvem dinamitzar la lectura a través d'eines com la biografia, però, i sobretot, l'entusiasme. Casals havia treballat a infinitat de mitjans.

Era guapa i delicada, forta i decidida, treballadora i reflexiva. Aquestes duplicitats la duien a obrir vies en els escabrosos intersticis de la divulgació cultural en els oceans de complicacions de la premsa. No era una periodista típica, tampoc una excèntrica. Montserrat Casals era d'aquelles persones que sempre recordes perquè tenen una llum especial.