Aclaparament primaveral

La primavera esclata. Com la joventut. Com un obús. El director Àlex Rigola ha volgut ajuntar aquests tres camps en un sol espai. Treball immens fet amb un bisturí, durant anys. El resultat és una implacable acció que aclapara l'espectador (sobretot si no coneix prou bé la peripècia del llibre de Joan Sales) i que, en la segona i tercera part, va recuperant fragments del vaixell esventrat. L'obra demana entrega del públic, que la disfrutarà, finalment. La primavera és l'esperança fins i tot per als éssers més solitaris i desenganyats.

Incerta glòria es presenta com la novel·la que millor reflecteix la Guerra Civil. És una referència que potser no li fa justícia perquè es preocupa més de les contradiccions dels protagonistes que del desenvolupament de l'estratègia militar. També Homage to Catalonia, d'Orwell, reflectia molt bé les raons per les quals els republicans van perdre la guerra (més que no pas la guanyessin els feixistes per mèrits propis). Rigola no amaga els fusells però mai dispara. Fa ben fet. Guanya en potència dramàtica que els personatges romanguin, gairebé estàtics, mentre metrallen l'audiència amb un discurs profund, fet amb llenguatge planer. I per amorosir l'escena, el director se serveix d'una qualitat de moviment hipnòtica a càrrec de Toni Mira i Laia Duran.

La novel·la èpica de Sales té tres narradors. Rigola els manté en les tres parts. Lluís (Nao Albet pateix del personatge més tou, menys marcat): és un jove pare que no se sent enamorat de la seva dona i que cau en el magnetisme de La Carlana. La Trini desvetlla l'amistat paral·lela amb el Soleràs, que la visita i li porta menjar (robat) del front. El Cruells és un jove seminarista que sobreviu i planteja potser l'últim moment humà del comandament de la brigada, amb un Nadal insòlit, en família, ben a prop de bombes de mà i de l'enemic. A les reflexions (cada cop més desesperades) se'ls sumen unes imatges d'una força poètica a l'escena, com ara la profunditat de la cova o les copes tenyint-se de vermell sang en plena acció de trinxera. També es projecten fotos de la guerra d'Agustí Centelles i un vídeo del camí cap al monestir que descriu Sales, en algun passatge. Són molt secundàries, a diferència del primeríssim pla gravat d'una Trini plorant en silenci, sola.

Hi ha poc espai per al traç gros, tot i que es reprodueixen, en certa manera, les sortides irreverents d'en Soleràs al monestir amb els cadàvers dels monjos. Soleràs és el cinisme; Lluís, la buidor; Cruells, l'esperança. La religió és un element que també deambula per l'escena però com un complement més de l'actitud humana. Rigola ha trobat el to perquè Sales respiri bé en la seva manera d'explicar-se com es va poder veure a El policía de las ratas (Lliure, 2013). Tots s'escolten, la vida imposa.