“Miquel Bauçà era excèntric, no boig, i se l'ha abandonat”

Sí, va sortir als diaris i es va fer molt conegut per la seva mort, i si hi havia una espècie de misteri, de poeta maleït i solitari, això encara es va engrandir més. Va ser més conegut per les circumstàncies de la seva mort que per tota la seva obra, vida i escriptura, que és monumental. El contrast és brutal.

Sí, crec que Mallorca té el poeta més gran d'Europa i ho dic amb tot el cor. Ara bé, que sigui un poeta difícil, que tingui el seu recorregut, que sigui més o menys comprès, que sigui poc ben rebut... això és una altra qüestió.

És més proper, Bartra també demana un esforç, la poesia sempre en demana, potser no és popular per això, perquè la gent no té ganes d'esforçar-se, però la poesia et porta a un altre món, que et pot fascinar per la dificultat. Bauçà té aquesta virtut, que genera fascinació i en el cas del llibre En el feu de l'ermitatge has d'agafar el diccionari cada tres paraules, si és que les trobes.

Ell tendia a la soledat i la creativitat de la seva escriptura, que devia ser impulsiva. En el recorregut del que jo vaig viure, ens vam conèixer com a joves poetes universitaris, ens trobàvem al claustre, ens llegíem els poemes, escoltàvem música de Pau Casals, estàvem inflamats... hi havia una sociabilitat que es va anar apaivagant, al Miquel cada vegada li costava més mantenir tertúlies allargades...

Va tenir una infància molt dura al seminari, va patir experiències doloroses i abusos, ho va viure molt malament. No en parlava però el tema podia sortir d'una manera amigable en alguna ocasió i en podia parlar, però això es va anar acabant. No en va parlar mai més.

A la universitat, em va venir cridant pels passadissos, me'l va adreçar el Josep Pedreira, amic meu i editor de l'Óssa Menor. Va ser amic del meu home, el Pere Pons, quan encara no estàvem casats, van ser íntims. Quan se'n va anar a Felanitx li enviava cartes al meu marit, en tenim set o vuit i allà va estar sol, a nivell humà entre ell i el Pere hi havia comunicació, jo era l'amiga per parlar al claustre de la universitat. I després va estar vivint a casa del Pere, va ser un refugi per a ell i fins i tot ens va convidar a Montserrat al seu casament. Crec que Bauçà va estar fent un esforç per dur una vida normal però això no estava fet per a ell.

El devia tenir esporàdic però no era un pare que feia de pare, ell considerava que no calia.

Tenia aquesta cosa sorruda, era sorneguer, irònic, amagava les emocions, era molt discret, la seva expressió sobre la rebel·lió i l'escriptura el descriuen més que buscar paraules que defineixin relacions humanes, per exemple de tendresa. Amb el Pere es van passejar plegats per l'Eixample, amb un nivell d'intimitat alt, però parlant de temes fora del marc literari, com si no en volgués saber res. Quan el 1993 va guanyar el premi Miquel de Palol pel llibre En el feu de l'ermitatge no va voler anar a buscar-lo.

Sí, el gregarisme, els catalans, l'estultícia. Era bastant repetitiu, des de 1961 al 2004 va anar venint a casa nostra, de fet fins a la vigília de la seva mort. A finals de 2004 ens va venir a veure, estava acabadíssim i no es deixava ajudar. Li vaig proposar d'acompanyar-lo al metge, se'l veia malalt, no sabria dir-te de què. Ell no volia sentir parlar ni de malaltia ni de metges, Bauçà es deixava viure i es va deixar morir.

És mentida, a banda de ser el poeta maleït havia de ser boig... No era boig, era excèntric. Ara, amb la paciència que tenia el Pere, que li té una gran estima com a persona, hi havia una amistat, la persona, diguem-ne. Jo també vaig viure la persona i vaig gaudir de la seva poesia, vam gaudir molt mútuament llegint-nos els poemes, si no li havia sortit una cosa com volia, s'empipava i rondinava però era absolutament normal.

Ell hi estava enfrontat, no sé si ho sentia com a qualitat personal o per la seva posició davant la vida, era un geni, segur. Els temes que han continuat presents en la seva poesia en determinen el fil conductor, a l'obra El canvi hi ha aquesta premissa, de visió de la vida, d'enfrontament amb la vida, de posició davant la vida. Abans d'aquesta època, hi ha tota una poesia molt més descriptiva, humana i en alguns moments fins i tot adolescent, amb tota la murrieria, la ironia, la metàfora, a vegades virulent, però també amb una tendresa. Agafes Una bella història i acabes, per exemple amb El canvi o Els somnis i et vas adonant que Bauçà va fer un camí, el pots detectar, però has de tenir paciència per llegir-lo. Però no és un poeta llegit, una llàstima.

Atenent a la seva poesia, a l'inici va ser una fugida brutal d'allà on estava, necessitava una llibertat i la va enfocar d'aquesta manera. Hi ha savis que fan tantes elucubracions sobre el Miquel... cauen en l'erudició fins al punt que em maregen. M'estimo més veure com flueix la poesia del Miquel a partir de la seva aproximació humana, ja sé que a vegades brollen coses properes a la bogeria, entre cometes, aquest ús exuberantíssim del vocabulari... tot això demana un esforç però ell va anar acumulant.

En Blai Bonet, però no vam parlar massa d'altres poetes, i això que ell tenia una formació molt completa, havia llegit Virgili, li agradaven els clàssics... Bonet era contemporani seu, tenien punts en contacte, no sé si eren veritablement molt amics però vam parlar molt de la poesia de Blai Bonet. De Blai Bonet sabíem que estava molt malalt, que tenia tuberculosi i va haver d'anar al sanatori i el vaig poder conèixer en una de les seves visites a Barcelona.

Sí, quan me'l van presentar estava tan emocionada... jo tenia 18 o 19 anys i no tocava de peus a terra. Era vibrant, he llegit Bonet i no em costa tant com Bauçà.

A vegades hi ha una publicitat, que no sé si és oberta o subterrània, però que és persistent. Per exemple, a Espriu no li han faltat mai les cites, jo mateixa tinc més poemes dedicats a Espriu que a d'altres poetes. Parles de Bauçà i sembla que tothom l'ha d'admirar però no sé si l'han llegit, tothom més o menys sap que existeix però no sé si l'han llegit i l'han palpat una mica. Quan venia a casa ens parlava de tots aquests temes, que són els seus: el gregarisme, l'estultícia dels catalans, parlava d'una independència que per ell és la seva pròpia independència, la individualització, és un cas més complex que parlar d'independència, tot eren temes integrals. A vegades, al final, era feixuc, tot ell, ja se'l veia i a finals de 2004 va ser el comiat.

“Potser no ens veurem mai més”, però parlant amb el meu marit em va dir que ell havia dit aquesta frase, no el Miquel, a mi em semblava que no era així. En tot cas, el vam veure molt acabat, ens vam abraçar i potser aquesta frase la va dir el Pere, que és molt sensible.

No, ell escrivia gairebé de manera compulsiva i va fer un procés: primer escrivia a mà, després ja amb una màquina d'escriure, però ja perseguia l'ordinador i la tecnologia, era un dels seus temes, la seva frase màgica era “els americans eren els únics que potser arribarien a filmar els somnis”.

Sí, es va diluint una cosa amb l'altra, en els poemes heptasíl·labs, el fet que cada poema estigui ordenat alfabèticament per la primera paraula de la primera frase ja li dóna un sentit prosaic. Té trets personalíssims, aquesta comunió entre prosa i poesia, el fet que la tecnologia el porti a prémer un botó per ordenar els seus poemes i això li doni satisfacció. Quan et parla del cervell, et diu que el deixis estar sol, perquè quan penses amb ell l'espatlles, que el cervell tiri, segons ell, la tecnologia també és al cervell però l'emboliquem a còpia de pensar. Amb això era molt estricte.

Suposo que en principi estaria content, el que passa és que dins del seu grau de soledat, de rebel·lió, d'independència i de sentir-se individu i no ser gregari, trobaria moltes crítiques a fer, no goso dir com pensaria però per poc que t'esforcis en veure el panorama també et surt un aspecte crític, que no és eufòrica total, encara ho veus una mica utòpic. Els catalans tenim una mena de por de llançar-nos del tot, de ser suficientment segurs de si mateixos, aquí sí que seria crític.

Poc, i en canvi la seva poesia està plena de fórmules mallorquines. Té un vocabulari extraordinari, la riquesa més gran del català és a Mallorca i els estan fotent políticament.

L'anècdota s'assembla, tots dos volen escriure i s'hi posen, però al Juan Ramón Jiménez li ordenaven la vida, el Miquel no, ell tenia un ordre, era net, polit i ben pentinat, mantenia el seu ordre, ningú li arreglava la vida i ell escrivia.

Formava part de la seva idea d'independència pròpia, de ser ell, la seva imatge, la seva figura i la seva manera de fer i escriure, és un pack que portava quan venia a casa.

He estat parlant amb la gent de l'Espai Mallorca per tornar-hi a presentar tota l'obra del Miquel, perquè quan ho vam fer hi havia quatre gats. Ho he dit moltes vegades i no se n'ha fet ressò. Efectivament, al Miquel Bauçà se l'ha abandonat.

No ho sé, de savis n'hi ha. L'editorial Empúries sempre li ha publicat l'obra, hi ha hagut una fidelitat, però m'estranya que sigui un poeta poc llegit, hi ha savis que parlen d'ell però són distants del gran públic.

No ho sé, suposo que li van agafar l'ordinador i el van saquejar tant com van poder, en el bon sentit de la paraula.

Sí, però no crec que fos voluntari, potser li devia entrar algun virus, si a fi de bé poden anar traient coses del seu ordinador, ja ho faran. Tot ho va acabar fent amb ordinador, aquest recorregut per arribar a la tecnologia va ser fantàstic perquè ho va fer molt de pressa.

Entre la rebel·lia i una tendresa amagada, la rebel·lia que el feia ser dur, amb ell mateix també, i en el fons una mena de tendresa de sí mateix, jo la percebo però tampoc sabria dir on trobar-la, te l'has de llegir molt a poc a poc, per exemple quan diu que l'Eixample és el lloc on es pot esbravar hi ha tendresa, però no surt com a paraula i com allò que estem acostumats a entendre per tendresa, aquella emoció tova, no hi ha cap ‘ai'. Però per a ell allò té un sentit, és profund, trobar-se amb la teva pròpia ànima, l'ànima d'unes parets, d'uns carrers... hi són, potser és perquè jo no només l'he llegit sinó que també l'he viscut, l'he patit, l'he estimat, l'he acompanyat i és més un trencadís que un mosaic.