cultura

dues dècades de teatro de la abadía

J. Bordes

Per molts anys!

José Luis Gómez rescata els ‘Entremeses‘ de Cervantes per celebrar vint anys de companyia

T
Teatro de la Abadía és una veu profunda, tolerant, que circula per les carreteres del teatre al costat d'altres companys, potser novells.

A l'ombra d'un arbre pelat. Així es desgranen, en la mirada del Teatro de la Abadía, els tres entremesos que Cervantes va escriure i que servien per donar oxigen i gresca enmig dels drames de l'època. Les peces, pensades per ser breus, no tenen més nexe que el cant i l'actor. I l'ombra de l'arbre. Perquè el teatre és tan vell com la capacitat oral de narrar de la humanitat. José Luis Gómez va triar els entremeses de La cueva de Salamanca, El viejo celoso i El retablo de las maravillas per fer un homenatge a la capacitat de l'actor de desdoblar-se en personatges i connectar amb el públic. Efectivament, totes tres peces, tot i el castellà arcaic amb una rima, que a vegades endarrereix l'acció, acaben distraient l'audiència al Romea. La producció hi serà fins al 7 de juny.

Els entremesos havien d'agradar al públic més ampli i, per això, fa bé el director trufant-los de contacte i provocació eròtica i de persecucions i baralles. Els que es donen per més espavilats són els que s'enduen la palma. Amb la saviesa popular de les frases fetes i el matís de l'espai sonor que, en bona part, es desenvolupa en directe durant l'escena (cops de porta, trons, so d'ocells...), l'acció se situa en una mena de corral de comedias obert, perquè es pugui vincular també amb una tradició entre ancestral i medieval. Fa vint anys aquell actor despullat d'artifici devia ser una explosió de sorpresa en la cartellera. Avui, certament, es pot disfrutar d'alguns instants en què els actors han esdevingut personatges, transformant-se físicament, però ja no és la novetat que deixi absort l'espectador. És quan els actors disfruten en aquest joc que la peça arriba més diàfana i fresca a la platea. Perquè, en realitat, si ja no hi ha moralitat (ni provocació) com devia persuadir Cervantes, el que queda és la voluntat del joc per veure com d'exagerat pot ser l'enuig del vell gelós i com de mentiders són els que diuen que veuen meravelles en un llençol blanc.

Els Joglars han jugat, de fet, en dues ocasions inspirant-se en els entremesos de Cervantes. Ho van fer amb El retablo de las maravillas (que servia per fer escarni del PSOE, de l'Opus...), el 2004, i El coloquio de los perros (2014). Sense arribar a la màscara, la gestualitat i l'exageració (sobretot en tot allò que fa referència als atributs sexuals) remet prou a la commedia dell'arte. Tant en el treball d'Els Joglars, mestres en el gest, com també en aquesta peça de Teatro de la Abadía. José Sanchis Sinisterra ja va indagar en el teatre de picaresca en la creació de Ñaque o de piojos y actores, que es va estrenar el 1989 i que també va tenir una breu vida pel vintè aniversari de Teatro Fronterizo el 2009, a la Sala Beckett. Probablement la referència al teatre de picaresca, traslladat a l'actualitat, se l'ha guanyat Rafael Álvarez El Brujo, que no deixa de representar El lazarillo de Tormes, tot i que segueix proposant noves veus amb sonoritat barroca a partir de textos de Dario Fo o amb dramatúrgies de Juan de la Cruz, per exemple. El seu mèrit és poder narrar ell sol una història sense més artifici que la paraula. I la pausa. Perquè és en el silenci que el públic pot imaginar-se la trompada del cec amb una paret com a venjança d'aquella pobra criatura, condemnat a passar fred i gana.

Tornem als Entremeses de Teatro de la Abadía. La producció és ambiciosa i còmplice alhora. Perquè aconsegueix que retornin alguns actors que ja van fer funció fa dues dècades. La companyia és àmplia. És imprescindible perquè la sensació de festa, de disbauxa, sigui completa. La musicalitat i el gust pel capvespre impliquen una voluntat poètica, que redimeix tots els personatges (en realitat, supervivents i antiherois per definició, tot i que amb divers rang en la casa o el poblat) en la ingenuïtat més blanca. I és que el saber popular és tan contundent com diàfan: “Hasta la muerte, todo es vida”, rematen. Efectivament, tot mortal confia a viure de la manera més plena el que li resta de trajectòria vital. Teatro de la Abadía és una veu profunda, tolerant, que circula per les carreteres del teatre al costat d'altres companys, potser més novells en aquesta lluita. I que sigui per molts anys!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia