art
Eva Vàzquez
Lluís Güell, l'oficiant hedonista
Evissa rememora la petjada del creador banyolí i Besalú ultima una fundació amb el seu llegat
Quan s'entra en el món de Lluís Güell (Banyoles, 1945-Begur, 2005), és molt difícil sortir-ne. Tot en aquest artista polifacètic, que tant t'organitzava un happening com et decorava l'aparador de la botiga, et reformava l'altar d'una església o t'inventava un nou model de discoteca, és desmesurat i, al mateix temps, perfectament coherent i harmònic. “Era una mena de xuclador en espiral, i tot el que l'envoltava començava de seguida a girar frenèticament al seu entorn”, el descrivia Arnau Puig recordant el caràcter torrencial d'un artista atípic que es va negar sistemàticament a formar part dels circuits comercials de l'art –a penes un parell d'exposicions individuals en tota la seva vida– i que va encarnar com cap altre l'orgull del creador proteic en una època de claudicacions forçoses. Escultor, pintor, interiorista, escenògraf i figurinista amb el TEI, dissenyador gràfic i pioner de l'art d'acció a l'Estat espanyol –recentment Ca l'Arenas de Mataró ha recordat el happening que va organitzar al museu el 1966–, no acceptava les jerarquies artístiques ni les distincions entre el sagrat i el profà, que en cada una de les seves obres posava en diàleg amb una extraordinària naturalitat.
“Era un superdotat”, exclama Antoni Álvarez de Arana, que ha tingut cura de l'exposició Lluís Güell. El retorn, amb què Sant Antoni de Portmany, a Eivissa, rememora ara l'empremta que l'artista va deixar a l'illa durant la llarga estada que va fer-hi als anys setanta per treballar en dos dels seus locals més emblemàtics: el Cafè del Mar (1979), on es ret encara avui culte al sol, i Es Paradís Terrenal (1975), un verger nocturn amb una piscina que evoca l'estany de Banyoles i on van néixer les festes d'aigua, però també el club Summum (1982-1985), amb els núvols del sostre en forma d'ous ferrats, o el restaurant s'Illa. El Güell d'Eivissa és el més feliç, el més vital i hedonista. Va arribar-hi atret per l'empresari José Manuel Aguirre, amb qui ja havia col·laborat el 1968 en la decoració de la discoteca Saint Trop de Lloret de Mar (Sant Trip, en deia ell sense manies), que es convertiria en la gran atracció de la vida noctàmbula de la Costa Brava per l'originalitat del seu plantejament, a la manera d'“un temple pagà”, com li agradava definir-lo. En el fons, amb aquestes intervencions, autèntics environaments, no feia sinó traslladar als moderns espais d'oci, enmig de l'agonia (llarguíssima) del franquisme, el profund sentit litúrgic de què s'havia empeltat durant el seu pas juvenil pel seminari, filtrat per un imaginari que bevia tant de l'exuberància irreverent i misteriosa de les festes dionisíaques i els rituals òrfics com del gust manifest per la idea modernista de l'obra d'art total, a vegades amb efectes molt wagnerians.
De fet, tant l'exaltació operística en la recreació dels ambients com el gust per les formes orgàniques d'arrel gaudiniana són clars referents de l'obra de Güell –alguna vegada havia confessat el seu desig de completar la Sagrada Família–, potser tant com els paisatges desolats i tous d'un determinat Dalí o la citació vernacla recurrent, a través d'infinitat de manlleus de la cultural tradicional i popular del Mediterrani i del món pagès d'on provenia. Les primeres provatures ja eren sensacionals: la discoteca l'Skinsad (1968) de Banyoles –l'estrangerisme és típic d'un esnobisme de l'època que encara perdura: en realitat s'ha de llegir com “l'esquinçat”–, la Botigueta de la Cort Reial (1971) i els urinaris de la Devesa (1969), tots dos a Girona, i l'Envelat del Follet (1974), a Olot. De tots ells, l'únic que es conserva, reconvertit en saleta d'art, és la botiga de la Cort Reial: la resta, o van sucumbir al foc o a la pala excavadora. Encara que només fos per això, el valor del Cafè del Mar i d'Es Paradís Terrenal és extraordinari per entendre el Lluís Güell més vigorós, però hi faltarien, per completar-lo, les obres contestatàries o obertament subversives, com ara la performance que va muntar a Arco 84 amb tones de lletra morta, és a dir, amb factures i documents administratius, i l'impacte brutal del seu Negre ferit de bala, evocació del boiximà del Museu Darder, i el seu treball més intimista i descarnat, com els guaixos en homenatge a Miquel Hernández (1968), la sèrie eròtica inspirada en la muntanya de Montserrat (1981) i, sobretot, els retrats de Meine Kranke (1986), elaborats amb sang, tubs venosos i esparadraps de la planta d'oncologia de l'hospital de Stuttgart on van detectar-li el càncer. “Com més m'hi acosto, més em fascina”, diu Toni Álvarez, rendit al seu magnetisme, mentre treballa colze a colze amb la família per dedicar un espai d'exposició permanent del llegat de Güell a Besalú.