L'ànima d'allò que un dia van ser The Corrs

El so d'Irlanda va arribar dissabte a l'Auditori de Girona amb Sharon Corr, la violinista, cantant i compositora de la popular banda The Corrs. En una fusió entre les arrels celtes de la seva terra natal i el pop que la caracteritza, l'artista va fer un repàs de la seva carrera en solitari i els èxits de la banda irlandesa. L'espectacle va començar amb la contundent We could be lovers, del seu disc The same sun, i va continuar amb Ears painted on i Upon an ocean. Ella es va voler entregar des del minut u, fins i tot va demanar la col·laboració del públic en la primera cançó. Però la gent semblava que encara estava freda, no arrancava. Posteriorment ho va provar amb un dels grans èxits de The Corrs, Radio, de la qual ella és autora. “Voleu cantar amb mi?”, va dir en un castellà molt entenedor durant tot el concert. “Sóc una mica boja”, va etzibar en algun moment, mostrant la seva senzillesa malgrat poder presumir de ser una estrella mundial. Després de triomfar a tot el món, els germans Corr van decidir prendre's un descans per dedicar-se a les seves famílies, fet que la Sharon va aprofitar per començar una carrera en solitari que li permetria gaudir d'una llibertat total d'expressió artística. D'aquest temps van sortir cançons com Take a minute, que va dedicar durant el concert al seu marit i els seus dos fills, que estaven entre el públic. Sharon Corr va mostrar la cara més íntima tocant fins a quatre cançons només a companyada per un guitarrista. As rosas não falam, Take our time, Dream a little dream of me i Raindrops van ser les escollides. Després de destacar les excel·lències del vi i el menjar de Girona, l'artista va encarar la recta final del concert sense oblidar les més conegudes de The Corrs: Say i So young. Però de qui sí que sí que es va oblidar va ser dels seus germans, als quals no va fer referència en cap moment. I potser també del violí, gràcies al qual l'artista va arribar a la fama. La prova va ser que el públic només es va animar a aixecar-se de les butaques amb l'última, la instrumental Joy of life, en què, llavors sí, el violí va prendre tot el protagonisme amb la força que desprèn la música celta.