Andreas Staier al Palau

Dilluns va actuar al Palau de la Música el teclista Andreas Staier, i en dic així perquè el seu domini s'estén del clavicèmbal fins al pianoforte en tota la dimensió. Dirigint la portuguesa i excel·lent Orquestra Barroca Casa da Musica, va oferir dues peces de Telemann emmarcant-ne dues de Bach.

Primera consideració lateral: la generositat del director i solista envers l'orquestra, de creació recent i formada sobretot per joves. Es pot dir que Staier és el cavall negre del Derby clavicembalístic actual, un genuí número u de la interpretació, i quedar-se en segon terme en les presentacions i els aplaudiments és un gest de generositat poc habitual que el situa, imagino, en un cert paper de padrí. Segona: en la mateixa línia, el Palau no era buit però tampoc era ple. Es tractava d'una sessió décontracté, amb els músics i el públic vestits de pícnic (tret de l'Staier) en una tarda de festa d'estiu, però si un dia un concert ha merescut un ple a vessar era aquest. Sabien amb qui se la jugaven, els compatriotes melòmans?

Aquí no és la secció de crítica musical, i per tant m'estalviaré valoracions sobre l'execució, que serien avorrides –una lletania d'elogis d'un acòlit rendit–, i em limitaré a alguna curiositat sobre les peces, conegudes i escoltades per aquest cronista. La suite inicial de Telemann pertany a l'anomenada Primera Production de la sèrie Tafelmusik –Música de Taula–, formada per tres, cadascuna d'elles amb una obertura-suite, un quartet, un concert, un trio, un solo i una conclusió, tocada al final de la suite; com en les altres peces, la que arrenca i la que tanca la producció, com a element cíclic comparteixen tonalitat. Com el concloent Concert per a flauta travessera, flauta de bec, cordes i baix continu, més enllà de la destinació i el caràcter aparentment mundans són peces d'un refinament i una saviesa extraordinaris, amb un marcat contrast, gairebé romàntic, entre les meditacions solistes i els tutti a temps ràpid situats als finals. La conclusió de la tercera producció de la sèrie es titula justament Furioso, i és possible que d'aquí hagin tret en part la filosofia interpretativa del barroc els pròcers del conjunt Musica Antiqua Köln, encapçalada per Reinhart Goebel però en la qual sens dubte va participar també Andreas Staier, teclista del grup durant anys, fins que es van divorciar i Staier ha fet carrera pel seu compte. A càrrec de Musica Antiqua Köln hi ha una gravació de referència del Concert per a flautes, el 1986, i de Tafelmusik del 1989, però en cap de les dues és el teclista Staier, sinó Thierry Maeder.

Hem de suposar que Bach apreciava Georg Philippe Telemann, ja que el va fer padrí del seu segon fill, Carl Philippe Emanuel, i no li disgustaria la companyia pels seus concerts. El de clavicèmbal solista pertany a la sèrie de transcripcions d'altres concerts per a instruments solistes melòdics (violí o oboè habitualment), i sobre el Tripleconcert, muntat partint de materials anteriors de Bach mateix, hi ha qui diu que com a tal concert no és obra seva, sinó d'un dels seus fills o del gendre. La impressionant cadència per a clave final ho posaria en entredit.