Vicenç Pagès dóna per tancat el cicle narratiu de Figueres
L'escriptor considera el premi Anglada el més valuós dels que ha rebut perquè se sent reconegut “pels de casa”
Vicenç Pagès va ser alumne de l'institut Ramon Muntaner de Figueres entre 1977 i 1981, si fa no fa durant el període que va de l'aprovació de la Constitució espanyola al cop d'estat d'Antonio Tejero, encara que el que més recorda d'aquella època és que aquí, a diferència de l'escola de Sant Pau, on encara feien cantar a la mainada el Cara al sol i es venerava la imatge de José Antonio, hi havia un ambient obert, estimulant i, per fi, mixt. Ahir, poc abans de rebre el XII Premi M. Àngels Anglada per Dies de frontera, Vicenç Pagès va tornar a passejar pel claustre i els passadissos del seu antic institut i va fer memòria de les classes, dels professors, del descobriment del català com a llengua literària i dels primers contes escrits en quaderns d'apunts. No era pas un aprenentatge menor en un temps en què que tots els llibres eren encara en castellà i en què que escollir literatura catalana d'optativa, en la primera promoció que va organitzar el professor Joan Ferrerós a COU, era “un acte de militància tan irreductible com optar per ètica i moral en lloc de religió”. Per a Vicenç Pagès, l'institut va ser allò que molts altres no troben fins que entren a la universitat, però si se sent especialment satisfet del premi Anglada, per la mateixa obra que ja ha rebut el Sant Jordi i el Nacional de Cultura, no és pel bon record que conserva de la institució que el concedeix, sinó perquè “el que costa més de guanyar és el de casa”. “Si t'han conegut de petit, és difícil que al teu bloc, a la botiga del barri o al teu institut et prenguin seriosament, per això em fa una il·lusió especial”, va dir l'escriptor, que veu en aquesta distinció “una mena de cercle que es tanca”.
Aquest sentit d'acabament el fa extensiu a la temàtica figuerenca de la seva obra narrativa, que va donar per acabada: “Dies de frontera és l'últim llibre que ambiento a Figueres. És un tema que ja ha fet el seu recorregut i insistir-hi podria fer pensar que tot l'atractiu de les meves novel·les és que passen en aquesta ciutat.” El descobriment del paisatge de proximitat com a tema literari el deu en part, segons va explicar, al contacte amb Barcelona, on s'ha adonat que l'Empordà és “guai”. “Aquí la gent és de Navata, de Lladó, de Maçanet de Cabrenys o de Garrigàs, però per a la gent de Barcelona tot és aquesta cosa fascinant de l'Empordà”. Aquesta subjugació, en canvi, no es corresponia amb cap obra literària sòlida. “Figueres, a diferència de Barcelona, ha estat molt poc escrita, perquè aquesta és sobretot una terra de poetes i pintors. Pous i Pagès, de fet, escrivia sobre el camp. En canvi, la Figueres urbana era un tema verge, un reducte del qual he fet d'explorador.” Admet que la seva ciutat, des del punt de vista literari, és molt “exòtica”, però ja en té prou. “No vull ser un escriptor local”, va declarar amb fermesa.
