La nostra Electra, no obstant l'oblit

És evident que el teatre català té moltes llacunes fosques. L'epicentre L'origen de l'oblit del TNC ha permès posar el microscopi en tres focus que van conviure, amb influències i precarietat similar. Formen part d'un passat que és nostre i és tan interessant revisitar-lo com portar-lo als nostres dies. El TNC ha permès una envestida mínima per donar-los aire. Aquestes són les aportacions:

Mots de ritual per a Electra

Josep Palau i Fabre va escriure Mots de ritual per a Electra en un moment que els intel·lectuals catalans discutien des d'on es podria fer millor feina per defensar la cultura catalana. Els uns deien que des de l'exili donaven ressò internacional a la lluita; els altres defensaven que calia mantenir la brasa viva dins de Catalunya, tot i ser titllats de col·laboracionistes. Aquesta peça semblava donar un valor nou a Orestes i Electra: tots dos reclamaven restituir el poder arrabassat al seu pare. Com si vingués a dir que tan justa era la lluita des d'Argos (exili interior) com des de Corint (exili exterior) i que la seva disputa genera una confusió innecessària.

Jordi Coca, gran estudiós de l'autor, decideix il·lustrar l'escena amb uns audiovisuals que alternen la Primera Guerra Mundial amb algunes imatges contemporànies. No són imatges de la Guerra Civil per no limitar aquesta lluita fratricida a un sol cas. El to del muntatge és d'alta intensitat i d'una notable fredor, tot i que el vers no és declamat, sinó que guanya en ductilitat. La nuesa de l'escena i la contundència de l'espai (amb un suggeridor i inacabable espai sonor) guanyen en escalfor quan es produeix l'idil·li, un incest clau en la tragèdia clàssica que es revela del tot innecessari.

Qui guanya en l'estatisme interpretatiu és Carme Sansa (Erínia) pel que té d'intrigant i de dolor el seu personatge. El seu batec final (amplificat i lleugerament reverberat) envaeix la platea i tanca la tragèdia amb força. És el millor final. El muntatge ha volgut ser tan fidel a l'original que, lamentablement, li falta context per assaborir-ne els contrastos i les ambigüitats, que farien el text molt més modern (No pot Electra fer servir el seu braç? No té raó Clitemnestra quan diu que matant Agamèmnon va protegir tant Orestes com Electra d'un home que era més guerrer que pare?).

La nostra mort de cada dia

Manuel de Pedrolo volia que la literatura catalana (la que s'editava i també la que pujava a l'escenari) tingués el ressò europeu. Volia popularitzar la cultura però sense rebaixar els seus propòsits intel·lectuals. Per això, aquesta divertida comèdia que ressonaria a Calders pel món fantàstic i l'univers de menjador quotidià té unes rèpliques elevades, sobre la Mort i la Vida, en majúscules. La decisió de la directora Marta Gil és vestir el moviment dels personatges a partir de les coordenades valentia i covardia davant de la Mort: els més porucs es mouen com autòmates; els més vius tenen una actitud dramàtica perillosament vital.

Pedrolo força la màquina i provoca el xoc de trens: l'existencialisme i la comèdia. El resultat és un plat de molts contrastos. És difícil la identificació però sí que es palpen els caràcters i s'hi poden trobar comportaments tant quotidians com buits. Una proposta molt interessant de veure i de recuperar, si pot ser també la temporada vinent (al TNC o en alguna altra sala).

No obstant això, hi va haver un moment que tot va ser possible

Marc Chornet ha situat en una mena de passarel·la amorfa la història escrita per Josep Maria Muñoz Pujol. S'atreveix a incloure-hi alguns fragments del metge per ofici i dramaturg per convicció Kux, my lord, Antígona i els corbs o Bacants. En ells, es detecta el text conceptual, amb una metàfora elevada per evitar la censura però que distancia l'espectador. El text històric mostra un Ricard Salvat geniüt(sap greu que s'insisteixi tant en aquest tret en un teatre que mai li va deixar fer res); un Espriu amable i humil i una Campmany captivadora. Pel poc temps d'assaig, es veien massa costures a mig fer, tot i disposar d'una projecció audiovisual prou acabada però una il·luminació sense enfocar; llàstima.