Un caos enmig de freda emoció

Ana Roca és una dramaturga i directora amb un cúmul d'idees al cap. Totes bullen. Totes volen prendre forma en el muntatge. Bailong té molt d'història fragmentada, oberta, que permet tantes interpretacions com ganes tingui de pensar l'espectador. Perquè és un viatge a l'ànima, sense sortir (o sí, tot depèn) d'un bar de rajoles greixoses i plats combinats traspassat a una família oriental. Bailong va tenir una primera confrontació amb el Croquis BCN, un laboratori de la Sala Beckett en el qual es posa a prova una idea en una escena llarga d'uns 20 minuts i que després permet dialogar amb el públic. El Bailong d'avui (cal dir que la sessió que vam anar a veure es va avançar 24 hores de l'estrena i que encara faltava reordenar i enfocar la il·luminació, per exemple) és una caixa de mil sensacions. Per una banda, busca la calidesa en la quietud; per una altra, hi ha un discurs agònic amb un patetisme que pot arribar a ser còmic. Tot planteja interrogants que l'espectador ha d'anar responent. I hi ha una veu en off que respon a una mena d'àudioguia turística, amb un ressò de parlar oriental. Si Fèlix Pons dibuixa un acte prototerrorista contra el turisme de borratxera a la Ciutat Vella de Barcelona (Souvenir) aquests dies al Tantarantana, Roca imagina el viatge dels tres amics a un lloc exòtic, un paratge en el qual es van inspirar per al rodatge d'Avatar, es veu. I el punt d'entrada és un pòster rònec en una de les parets d'aquest Palacio de Quo, el propietari absent. No és un joc bucòlic, sinó volgudament carregat d'humitat i de xafogor (amb pluges torrencials de fons, de tant en tant). A 28 i mig (Biblioteca, 2013) Oriol Broggi convidava a entrar en un quadre, un paisatge harmònic per al viatge oníric al món de Fellini. Bailong és molt més desesperat. Fins la mort estúpida i estranyament redemptora d'American beauty es desitja que succeeixi en la cua d'un súper. Tot és plàstic i paper llençat per terra. Els videojocs són relíquies desempolsegades. Joel, més que ser un membre actiu, és, més aviat, un subjecte passiu que, finalment, pren una decisió alliberadora. El salt dels Manel. I els 330 metres són una broma.

Cal donar temps perquè el torrent de Roca amaini en properes propostes escèniques. Vol ser una veu d'un avui complex, desubicat. Un teatre cínic i dolorós que mira de registrar els límits de la dignitat en un avui sense gaire esperança.