Olors de ciutat

Cada ciutat desprèn una olor –una pudor– característica. A Història de dues ciutats, que acaba de reeditar L'Avenç, Charles Dickens descriu el París de finals del segle XVIII: “Cada habitacle d'aquells ruscs immunds que eren aquells alts edificis deixava el seu munt d'escombraries al corresponent replà, a més d'altres immundícies que tiraven per les finestres. Aquella massa en descomposició, incontrolable i irremeiable, que així s'engendrava hauria bastat per corrompre l'aire, si la pobresa i la misèria no l'haguessin carregat d'impureses intangibles; aquells dos efluvis malsans combinats tornaven l'aire gairebé irrespirable.”

La novel·la Homer i Langley, d'E.L. Doctorow ens acosta a les olors de la Nova York a mesura que transcorre el segle XX: “L'aire va anar perdent progressivament la seva olor orgànica de pell d'animals i de cuir, els dies calorosos la fortor dels fems de cavall ja no quedava suspesa com una miasma sobre el carrer i ja no se sentia gaire sovint el soroll d'aquella pala ampla dels escombriaires que els recollien, i al final tot era mecànic, el so, quan els estols de cotxes passaven de llarg en totes dues direccions, els clàxons botzinaven i els policies feien sonar els xiulets.”

Imma Monsó ofereix una visió olfactiva de Londres a la novel·la Com unes vacances: “Olorava amb avidesa desesperada. Curri, encens, gespa tallada, hamburguesa doble amb formatge, diòxid de carboni. Al cap de tres dies havia caminat uns vuitanta quilòmetres per l'asfalt de Londres. Havia olorat cuir al mercat de roba de Petticoat Lane, encens al Soho, llibres vells a Charing Cross Road, perfums francesos a Piccadilly Arcade, merda de cavall prop de Horse Guards, flors fresques al mercat de Columbia Road.”

En altres ocasions, les descripcions són breus i contundents com un cop de fuet. La vila de Seta apareix a Les amnèsies de Déu de Joan-Daniel Bezsonoff: “En Gaston s'immergia en les flaires de la ciutat, aquella barreja única de salobre, de mazut, de petxines, d'ostres i de pins.” La Barcelona dels anys 50 segons Olga Merino a Espuelas de papel: “Huele a silencio y sopa de tomillo”. Lagos segons Kapucinski a Un dia més de vida: “Vaig obrir la finestra. Va començar a entrar a l'habitació una olor que era una barreja de fruita podrida, oli cremat, aigua ensabonada i orina”. Venècia segons Céline a Viatge al fons de la nit: “S'hi mor de gana igual que en qualsevol altre lloc... Però s'hi respira una olor de mort sumptuosa que no és fàcil d'oblidar després.”