Un excés de clonacions

En els anys vuitanta i noranta els blockbusters vivien la seva edat d'or. Podien clonar-se amb els videojocs i els parcs temàtics per oferir noves alternatives en un cinema que havia deixat de banda el relat per tornar al ple domini de les atraccions. Ara, els blockbusters han perdut intensitat i molts han esdevingut clonacions del passat. En alguns casos, com a Mad Max, poden reinventar-se, i en altres, com a Jurassic World, són una simple clonació del passat sense oferir cap alternativa.

Jurassic World torna al passat amb la consciència que el present ha de ser més grandiloqüent. El parc temàtic funciona a tot drap dins d'una illa en què els dinosaures s'han multiplicat però estan controlats. El públic es diverteix en un parc que transforma les emocions en espectacle però que necessita noves atraccions. El resultat final passa per la creació d'una bèstia que no neix de la multiplicació de les dades de l'ADN dipositades en la sang d'un mosquit que va picar un dinosaure, sinó d'una mutació/clonació d'espècies.

A partir d'aquesta premissa, Colin Trevorrow també ens ofereix una clonació de l'original. Quan tot sembla funcionar es trenquen les normes de seguretat i els dinosaures es dediquen a atacar i a digerir carn humana. Milers de persones estaran en perill però patirem per una parella de nens que s'han perdut per la selva juràssica. A Jurassic World no sabem si ens trobem davant d'una continuació o d'un remake. Tot retorna a l'origen amb el desig d'oferir una mica més d'atracció. Al final, però, tot és molt i molt previsible, no esclata la imaginació, amb l'excepció d'algun moment esporàdic de brillantor.

Jurassic World funciona quan els arqueòpterix –les aus juràssiques– rebenten les gàbies gegants i ataquen els visitants del parc com a Els ocells de Hitchcock. En canvi, la pel·lícula resulta ridícula quan apareix un militar dement que vol reciclar els dinosaures com a efectives armes de guerra. El personatge sembla haver-se confós de blockbuster, potser s'havia escapat d'Avatar.