L'huracà Fernán Gómez

Fernando Fernández Gómez (1921-2007) ha passat a la història del cinema com a Fernando Fernán Gómez. Les memòries del polifacètic actor, director, dramaturg, assagista, novel·lista i sobretot còmic són les d'un veritable huracà de les arts escèniques, de la literatura i del cinema. Les memòries de Fernán Gómez, El tiempo amarillo, arriben fins al 1997, per tant resten deu anys en què l'actor i director no va deixar de treballar i fins i tot va tenir cura, com escriu el prologuista Luis Alegre, d'organitzar el seu darrer acte al Teatro Español de Madrid, on les autoritats, els seus companys i el poble van desfilar davant del seu fèretre cobert amb la bandera vermella i negra dels anarquistes. Fernán Gómez va voler ser fidel al seus principis llibertaris, ja que la seva carrera la va començar el 1938 com a actor de teatre després d'haver passat per l'escola d'art dramàtic del Sindicat d'Espectacles de la CNT. Fidelitat a unes idees que va continuar el 1977 amb la seva participació, conjuntament amb la seva companya Emma Cohen, en les Jornades Llibertàries de Barcelona. Les memòries són una història del seu temps explicada en detall per un còmic que recorda passatges de la seva vida barrejats amb els sentiments dels fets històrics com la proclamació de la República, la influència de l'àvia socialista o la del seu professor de teatre, l'escriptor llibertari Valentín de Pedro, afusellat pels franquistes. Descriu les habitacions llòbregues de les pensions on vivien o el pis llogat al carrer Álvarez de Castro mentre repassa la vida col·legial, els jocs de carrer, l'ambient popular del Madrid republicà, que va recollir a Las bicicletas son para el verano. També els inicis com a actor el 1938 i el descobriment de Jardiel Porcela, que li va donar el primer paper important a Los ladrones somos gente honrada.

Els anys de la Guerra Civil marquen la seva personalitat: l'adquisició de consciència de classe i el tarannà d'actor. Fernán Gómez explica els tres anys de manera distanciada i alhora propera: les assemblees confederals, l'afició a lectura, Durruti, les brigades internacionals, els comunistes, la falta d'aliments, els bombardejos, la derrota, l'entrada dels feixistes i la repressió. Recorda aquells temps amb melangia però també amb tristesa i narra la història d'una vida intensa, viscuda amb passió creativa, com la relació amb còmics i escriptors del Café Gijón de Madrid, el teatre, el cinema, la ràdio, la televisió i els discos com a recitador de poemes. Els seus viatges per feina o plaer a Barcelona, on es dedica a comprar llibres a les parades de les Drassanes. La seva vida amb María Dolores Pradera, amb qui va tenir dos fills; i l'enamorament amb Emma Cohen es combinen amb les estrenes dramàtiques i els espectacles que va dirigir, d'Ibsen i de Brecht, a més de les pel·lícules en què va participar, que formen part del record de molts admiradors, des de les primeres interpretacions dels anys quaranta i cinquanta Cristina Guzmán, Balarrasa, Botón de ancla, El fenómeno, Esa pareja feliz... Així mateix, films posteriors com El extraño viaje, El anacoreta, El espíritu de la colmena, Ana y los lobos, El viaje a ninguna parte, El abuelo, Todo sobre mi madre, Belle Époque, La lengua de las mariposas, El embrujo de Shangai, Tío Vivo... La vida d'art d'un personatge extraordinari.