Una conferència implacable

El teatre d'Angélica Liddell remou els fonaments. Té un format gens amable, que sovint increpa l'espectador. És tan directa la seva forma teatral, abusa tant de la primera persona, que l'espectador es pot sentir quasi insultat. Però, salvada aquesta posició radical, sí que compta i obliga a replantejar-se la vida tot el que diu. De fet, el discurs de Liddell (que aquí executa una correctíssima actriu, Esperanza Pedreño) té molt de conferència i el repte és aportar elements visuals, escènics, per ajudar a desgranar la consistència del pensament. Estenent-la per terra, tot escrivint conceptes (fam, treball, despertar, individu, tragèdia...) amb un guix al terra, per després esborrar-los. Puntualment, el públic entra en escena. O li tapen la visió. O s'hi asseu al costat i li fa preguntes relaxadament. Els llums de sala s'encenen o bé l'espai queda il·luminat per focus zenitals amb els límits molt retallats. El text de la Liddell diu que la poesia tràgica ha de molestar per poder ser beneficiosa i, en cert sentit, aspirar a la bellesa. Potser per això el públic s'ha de sentir un punt violentat.

El que diu la Liddell és implacable, sobretot si és des del seu teatre de dolor: quan ho interpreta ella mateixa no hi ha distància entre l'actriu i el personatge (tot i que possiblement hi sigui). Una cosa són les sentències que dispara en escena i una altra el seu comportament vital, difícilment tan radical com el que exposa el personatge. Ara, amb el treball de Pedreño la distància entre actriu i personatge és més gran. I es pot diferenciar millor (tot i que manté la conjugació de la primera persona del singular) el que diu de la seva vida personal. Liddell remou, aquesta és la seva força. Ho fa amb un teatre carregat d'imatges, sovint fregant la descripció de pensaments primaris (“Els pobres són uns materialistes: sempre pensen en els diners” o “A major privilegi d'una persona, més odi projecta als altres”) i un punt fastigoses (com l'escena dels escarabats de casa seva). No hi ha més bellesa que la dura realitat. Un bany d'aigua freda per treure prejudicis i descobrir-se nu i fràgil com un núvol a mercè de la tempesta.