Paràbola dels botiguers i dels agremiats

M'hauria agradat servir-me de l'ajornat mot catàfora però no estic segur de si el que vull dir s'emplaçaria en l'ordre retòric de l'anticipació de l'enunciat. Els mots són el de botiguers i el d'agremiats, entesos el primer en el sentit que hom disposa d'un espai on fa transaccions, negocis, amb obtenció de plusvàlua i beneficis i, l'altre, agremiats, els que essent professionals assalariats, feina de la qual viuen més o menys, per assegurar-se la subsistència s'agrupen per conformar un bloc d'assistència mútua i defensa de la pròpia situació de fet.

Els agremiats són conservadors del que ja tenen; els botiguers intenten –en petites o en grans dosis– aconseguir més del que ja tenen. M'expresso en paràbola i sense ordre catafòric perquè noto que immediatament seré escridassat i titllat de no ser conscient de la meva pròpia situació; però és que he viatjat bastant i n'he vist, en tots els sentits, de l'alçada d'un campanar. Realitat de la qual, com humà, estic especialment avergonyit.

Continuo esplaiant-me més: la tribu dels fastigosos botiguers –que no ho són tots, per suposat– sempre procuren treure algun benefici suplementari en i de tot allò que toquen; no vagis a demanar-los res si no ho pots compensar d'una manera o d'una altra, menys, obvi, per troc; d'això els botiguers no en volen ni sentir parlar. La dels agremiats és una acció assistencial, d'ajuda, sense exigir compensacions però on el troc és possible.

En una economia de troc, tanmateix no s'hi produeixen avançaments i encara ens trobaríem al paleolític: això sí, cadascú seria lliure i solidari ensems. El cooperativisme ho substituiria, però sempre és obligat aportar-hi quelcom.