Perduts en l'epicentre del mal

Bruno Dumont va decidir assumir per a la cadena Arte la realització de P'tit Quinquin plantejada com una minisèrie de televisió en quatre episodis. El resultat no va donar peu ni a una sèrie de prestigi seguint la vella tradició europea, ni a una sèrie amb guió de ferro seguint l'actual tradició americana, sinó a una obra que qüestionava tots dos models mentre afermava la poètica peculiar de Bruno Dumont com a autor. En una primera visió podem entendre P'tit Quinquin –que a molts de països s'ha estrenat com una pel·lícula de 200 minuts– com una bomba explosiva introduïda en el cor del món de la sèrie televisiva. La pel·lícula podria ser com una variant de True detective, en què dos policies investiguen una sèrie de crims terribles que tenen lloc en una població. També podria ser vista com una obra excèntrica en la línia de Twin Peaks, on es parteix de la descoberta del cos d'una dona trossejat al ventre d'una vaca per derivar cap a un seguit de coses més estranyes, de naturalesa satànica.

Bruno Dumont juga amb aquests referents però els transforma. La parella de detectius, per exemple, està formada per un comandant carregat de tics anomenat Van der Weyden que, juntament amb el seu ajudant Carpentier, d'aspecte primari, han de resoldre un cas on les peces no segueixen cap lògica i només tenen clar que es troben en el cor mateix de la maldat. Tots els sospitosos de la pel·lícula formen part d'un món peculiar integrat per uns quants pagesos que viuen lligats a les seves granges, una banda de majorettes, un alcalde que no és conscient dels seus deures cívics i un conjunt de éssers dements.

Qui conegui la formidable obra anterior de Bruno Dumont no se sentirà pas gaire sorprès davant de P'tit Quinquin. En més d'un aspecte és una obra compendi on trobem el misteriós detectiu catatònic de L'humanité o els personatges que vivien un exorcisme particular de Hors Santan. Dumont, una vegada més ens mostra com la humanitat viu en una situació límit davant la qual no hi ha cap esperança i no podem tenir cap hipotètic sentiment de confiança. Aquest cop tot aquest univers de Dumont es troba alterat per dues presències sorprenents. La primera és la presència d'un grup de nens –encapçalats pel Quinquin del títol– que travessen el paisatge, l'observen i es converteixen en espectadors que transiten per la tragèdia. L'altre element és la utilització d'un to marcadament transgressor a partir de la utilització d'un humor burlesc marcadament iconoclasta. El resultat final és la pel·lícula o sèrie més original i innovadora que s'ha rodat en els darrers temps.