Més enllà del mur

La metàfora té tendència a estandarditzar-se. Quan estudiava llengua als Maristes em posaven un exemple clàssic i carrincló. Les “blanques perles” per al·ludir a unes dents lluentes. Cada cop que sento “blanques perles” em recordo que he comprar un nou recanvi d'Oral B. Però també podia pensar, per exemple, en una bola de billar –la blanca–. Amb Josep Güell em passa el mateix. Quan contemplo les seves fotografies en què d'una manera reiterada apareixen murs –de pedra, metàl·lics, de vegetació– penso en un discurs al·legòric de la incomunicació, de les barreres entre persones individuals i pobles. I així li ho faig saber visitant la seva exposició a la galeria Víctor Saavedra de Barcelona. Però ell em corregeix. “Els murs representen per mi la curiositat, el misteri de saber que hi ha més enllà, de descoberta de noves coses.”

A aquest discurs conceptual hi suma el de metodologia artística. Tècnicament les seves obres són fotografies, però Güell les treballa com si fossin pintures. El que importa és si encaixen a la idea que té el cap. Que si un dia emboirat –la boira és el seu estat atmosfèric preferit– troba els elements que coincideixen amb la composició que vol fer, perfecte. No hi toca res, només ho remata amb el títol, que sol ser un apèndix important de l'obra. Que hi falta cap cosa? Per això com a concepte es va crear el collage i com a tecnologia, el Photoshop. Güell intervé en la foto original com si es tractés d'un llenç. Amb vocació i mirada de pintor. Un esguard que no es contradiu amb un ull cinematogràfic. Fins i tot hi fa servir una de les seves tècniques: la nit americana, per convertir en llum de vespre allò que era la claror del matí.

El que no encaixa amb el cinema, o si més no en la majoria de films, és l'absència de personatges. Només n'hi apareix un en tota l'exposició, però un arbre oculta el seu rostre. La fotografia actua de càmera subjectiva que hi fa detectar una presència personal. En aquest sentit, l'aparell fotogràfic és el mur darrere el qual hi trobem la sorpresa.

Si pintura i cinema juguen fort en les fotografies de Güell, no se'n queda fora la literatura, concretament els micro-relats, com podríem definir els títols de l'obra que complementen. Com Venus, referit a una teulada ondulada d'una casa; Strip-tease, que mostra pals de bandera sense cap ensenya; Aunque se vista de seda...que al·ludeix a la lona dibuixada que amaga la bastida d'un edifici i Le Rayon vert, que a més de referenciar el tema de la foto també evoca un dels films d'Éric Rohmer.

L'exposició Todo está del otro lado de Josep Güell (Barcelona, 1950) es pot visitar a la galeria Víctor Saavedra fins al 4 de juliol. Carrer Enric Granados, 97 Barcelona).