El ressò de Mouawad

I La Perla ha tornat a reposar Incendis. Asseguren que serà l'última vegada. Si la temporada 2011/12 i 2012/13 van revolucionar el pati de butaques del Teatre Romea per construir el seu desert de sorra on les històries sembla que s'hagin d'explicar més despullades de tot, ara acomiaden la producció a la Biblioteca de Catalunya, l'espai on van estar assajant el muntatge per primer cop i que aprofita el ressò natural per donar més pes tràgic a la trama. En quatre anys, Barcelona ha descobert Mouawad. Perquè aquell èxit fulgurant d'Incendis va implicar l'aventura de repescar Litoral (a càrrec de l'equip d'Atrium) i també Cels (l'any passat a la Biblioteca amb els de La Perla 29). Aquesta temporada, el mateix Mouawad va actuar al Lliure puntualment amb Seuls. La connexió que els actors transmeten al públic és tan directa com sempre. L'entrega és total. El matís no ha perdut autenticitat. En tot cas, les interpretacions ara són tres anys més profundes. Perquè la trajectòria teatral també dibuixa benaurats solcs en els actors.

Oriol Broggi és aquell nen crescut que és capaç d'explicar una història amb aire de conte. L'oralitat li juga molt a favor en aquesta peça que fa viatjar l'espectador de la ironia fina a la tragèdia més crua. Julio Manrique es va meravellar de la manera de treballar de La Perla quan va debutar amb Hamlet (també ho va comentar Pere Arquillué quan va atrevir-se a repescar aquell imponent Cyrano de Bergerac). Clara Segura va debutar amb Antígona, en aquella mateixa sorra. La tragèdia es repetix. Si en aquella peça, la protagonista s'enfrontava a tothom per poder enterrar un dels seus germans, caigut en desgràcia, aquella mateixa dignitat fa que torni a escriure el nom de l'avia a la làpida del cementiri. I que lluiti per descobrir una epopeia emocional que li permeti escriure el nom de la seva mare: valenta, conseqüent, intel·ligent, però tan abrupta amb els seus bessons, a qui mai els concedeix el nom de fills.

En realitat, la Biblioteca s'ha modificat sensiblement per poder acollir el muntatge. Aparentment, no hi ha canvis però la fusteria teatral feia imprescindibles més sortides que les de la porta magna que dóna a la nau veïna, o la més estreta per encabir-hi taquilla. El treball de La Perla 29 continua sent minuciós, tot i l'aparença d'espontani. Per això, s'atreveixen a trencar moments d'elevada catarsi amb les bromes que es fan entre els actors. Per cert, que el canvi de Carles Martínez per Xavier Boada es percep però modifica ben poc la resta de ressorts entre la resta de repartiment. Potser en aquesta posada en escena, respira molt més l'ombra allargada de Claudia Font. La il·luminació, molt més limitada que al Romea, ha de desplegar-se amb focus que es creuen i donen molta més rellevància a la pols que puja de la sorra. Tot ho envaeix. Com el so. Com la maldat i, alhora, com la bondat.

En el muntatge, es constata Màrcia Cisteró com una secundària de luxe. Perquè les seves intervencions són comptades però d'un elevat registre. Replicant a la mateixa altura que una incommensurable Clara Segura. El trajecte emocional dels actors és tan esplèndid com terrible. Esplèndid perquè es desdoblen en els papers de pares, fills, avis... amb un codi dramatúrgic que magnetitza l'espectador. Terrible perquè sovint interpreten accions de les quals els mateixos personatges no poden enorgullir-se.

De fons, Incendis continua sent aquell desesperat cant a la vida, a la dignitat, a la coherència personal. És una obra d'una inequívoca militància, que sap treure la bondat del quadre més cruel; trobar solucions als algoritmes (aquells que utilitzen també els terroristes de Cels) més inexplicables. Un encant que es pateix.