Crítica
teatre
La bondat guanya a la banca
Es prepara una marató teatral aquest cap de setmana a l'Espai Lliure. Una aventura divertida i bonista en la que els que embogeixen pel diner surten malparats. La Brutal va proposar un invent que ha resultat ser un notable èxit. Aquests són alguns comentaris, peça a peça. Tot i el canvi de dramaturgs es respira una unitat, una intenció germana. La bona acció fa bingo i s'endú la banca.
Mammon
El diner tot ho arrossega. De fet, Nao Albet i Marcel Borràs fan bona la tesi de Txèkhov: no es pot combatre contra el destí. El duet Borràs/Albet són una garantia en el gust per l'excés però des de l'espai buit. El vídeo és un element indispensable per desenvolupar la trama que es completa amb una interpretació directa, que apunta al públic sense dissimular. Que busca una divertida provocació i que rarament fereix la sensibilitat (és clar que empassar-se un peix no fos massa ben vist en ell seu debut de Teenager experience: straithen con freigthen, al 2007). Ara, aquell aire gamberro l'enfronten a un problema moral, de responsabilitat dels diners entregats per a una labor concreta. El final és de traca i mocador.
Cleòpatra
Comèdia dramàtica que ho té tot. Per una banda, remet al conte, a les imatges, a un món de sensacions que connecten fàcilment amb referents de l'espectador. Per una altra, la interpretació és acurada, prou continguda, i que deixa al públic amb ganes de més cançó karaoke. Però és que la peça també apunta en les contradiccions del barri del Poble-sec. Manel Sans segueix sent aquell Dylan Bravo de Mammón. El que passa és que ara s'ha jurat que vol fer vida sana i allunyar-se de drogues, de sexe i joc. El destí li juga una mala passada i ell s'enamora a la vegada que troba una oportunitat que només saben jugar-la els que han perdut els diners tants cops. Sans deambula com un Jesucrist que evita el pecat i mira de donar llum a la noia, mentre aguanta pacient el xàfec de la mare (Anna Azcona brillant cínica i divertida i la més utòpica de la colla). Però manté la seva aura de pinxo amb el seu accent mexicà que escup entre dents o el seu italià que aspira com el fum del tabac. Genial.
L'únic però que deixa “Cleòpatra” és la seva vinculació amb el cicle “Tot pels diners”. Perquè la reflexió sobre el diner negre o sobre la perversitat del sistema econòmic capitalista dóna poc joc a la trama. Possiblement, millor que sigui així.
L'onzena plaga
Fa olor a capítol final de sèrie americana. Que tanca la història d'uns personatges i, alhora, permet imaginar una seqüela amb el protagonista misteriós del Tot pels diners. És una peça rodona, que s'entén el to i la trama. S'ha volgut assegurar la rematada i sembla prudent.
Com en una sèrie, no tenen vergonya de fer caricatures de personatges jugant en certa manera amb el tòpic, tot i que cada personatge es reserva un gir (des de la soferta argentina, pragmàtica i materialista obsessiva per les sabates però amb un punt de voluntat creativa fins a la comercial de raticida que resulta ser alguna cosa més que una simple experta en inflar factures dels clients). Manuel Sans (Dylan Bravo) fa una presència quasi fantasmagòrica, però que remet molt bé als seus antecedents i que resulta catàrtic per a la protagonista. Mima Riera torna a agafar les regnes i a presentar un personatge tant lúcid com fràgil. Que troba una solució que desagradarà moralment a tothom probablement però que resol les necessitats dels seus companys de quadre.