Nous efectes especials, velles catàstrofes

L'any 1974, després de l'èxit obtingut per Aeropuerto, els estudis Universal van començar a pensar en una pel·lícula de catàstrofes sobre la hipotètica supervivència davant un terratrèmol a Los Angeles. Charlton Heston i Ava Gardner encapçalaven una gran plantilla d'estrelles per a Terremoto, una obra sense cap gràcia que explicava diverses vides col·lectives alterades per les forces de la natura.

Si comparem San Andrés –una altra pel·lícula sobre un terratrèmol a Califòrnia– amb els models establerts als anys setanta, veurem que els temps han canviat. Els efectes especials són més sofisticats, la versemblança davant de la catàstrofe augmenta i l'espectador viu més de prop les sensacions gràcies a un 3D que està travessant unes curioses hores baixes. A part d'això, les fórmules narratives continuen tan velles com abans.

En les pel·lícules de catàstrofes dels anys setanta hi havia dos models de protagonistes: els professionals i els avars. A San Andrés –que rep el nom de la falla geològica que es troba sota l'estat de Califòrnia– els principals protagonistes són un científic especialista en terratrèmols que es posa les mans al cap quan veu que la cosa és més gran del que havia imaginat i un membre de l'equip de rescat que en lloc de salvar mitja humanitat vol reconciliar-se amb la seva dona i ajudar la seva filla.

El dolent de la història és un especulador immobiliari de San Francisco que manté relacions amb la dona de l'especialista en rescats. Davant la magnitud de la tragèdia, l'individu decideix dur a terme la política de campi qui pugui, posant en crisi la solidaritat.

A partir de tots aquests ingredients, Brad Peyton fa una pel·lícula sentimental, on es força la versemblança, les lleis de la casualitat, i acaba resultant un relat tan vell i mediocre com la versió del 1974.