Un castell de focs que esclata allunyat

Una bona idea ha de venir sustentada per un engranatge que la faci interessant, que converteixi l'espectador en membre actiu i, si pot ser, que s'hi identifiqui. Si no, queda com un bon castell de focs: vistós, potser sorollós, però que esclata molt lluny de l'emoció. Aquest és el problema d'aquest nou text de Carles Mallol (XXXVIII Premi Born de Teatre), que s'imagina com una novel·la esdevé el guió d'un acte violent.

Què passaria si un professor matés l'alumne a cops de raqueta com en una novel·la juvenil? Més que per encolomar la responsabilitat de l'acció al novel·lista, perquè és la torna d'altres obres en què la violència la perpetra l'alumne: És el cas de Ricard de 3r (2015) o bé Reacció (2011). Però per què no pot ser el mestre el que perdi els estreps? Per què no pot tenir una sàdica visió de voler reproduir allò que passa a les pàgines publicades per acabar perpetrant l'atemptat? Si l'obra es queda en aquest joc, és un flac favor a la controvèrsia. El que l'ajuda a guanyar pes és quan cada personatge veu en el seu comportament part de culpa. Perquè Mata el teu alumne, més que parlar de violència, pretén fer esclatar les culpes de cadascú i com tothom les mira d'amagar per no ser titllat d'assassí. La llàstima és que aquest punt apareix tangencialment, no es fa seu el desenllaç. I com que la trama ja és coneguda des del principi, tot i el mínim gir final, no genera més que una certa sensació de dejà vu.

Carles Mallol és un gran defensor del thriller a escena; que hi hagi una intriga que sigui motor per anar descobrint les ombres dels personatges. Però si la trama és tan omnipotent, els personatges queden traçats amb traç massa gros. La voluntat de generar sorpresa amb el moviment trenca el realisme de l'escena. Però li falta una densitat a la coreografia: no n'hi ha prou de moure's, cal transmetre. És una bona troballa (i interessant el treball dels actors) que el professor assassí sigui el mateix actor que el novel·lista egocèntric; i que el fill d'un passi a ser el fill de l'altre. No dobla mai la mare, potser perquè ja té un paper prou bipolar, depenent del seu interlocutor. És la més impulsiva. No li cal el crit; en té prou amb uns moviments enèrgics. Hi ha, sí, molta energia però no esclata en el moment ni en el to que més es podria apropar al públic.