L'itinerari literari de Marguerite Yourcenar. SEGONA PART
Montserrat Gallart Sanfeliu
Yourcenar i Kavafis
Presentem la segona part de l'article de Gallart sobre el llegat mediterrani de Yourcenar
Yourcenar comença la traducció dels poemes de Kavafis amb K. Dimaras; en publica diversos lliuraments parcials i estudis en revistes literàries, abans de la versió total i definitiva del 1958. Exemple de traducció d'apropiació, en la qual la figura i el pes de l'escriptora dominen sobre el paper de traductora. El seu mèrit és haver introduït Kavafis en àmbit francès, haver estat l'única dona que hagi traduït el poeta, i haver donat l'única traducció del poeta que existeix en prosa. La seva familiarització amb Kavafis li va obrir el camí cap a una comprensió alhora més íntima i més filosòfica de Grècia com a concepte que transcendeix l'espai i el temps i com a destí escollit, i va ajudar-la a comprendre que a Grècia són presents moltes Grècies. En Yourcenar i en la seva producció hi ha un abans i un després de Kavafis, en el sentit que aquest poeta la va estimular a materialitzar tot allò que ella ja posseïa en germen.
A Atenes descobreix els encisos de la vida a l'aire lliure, el mar, el sol, les nits al Pireu; trena amistat amb escriptors, pintors i intel·lectuals, “el grup dels alegres vividors”. S'enamora de Lucy Kyriakós, amb qui celebrarà la Pasqua del 1939 poc abans de marxar cap a Amèrica. Lucy moriria el 1941 en el bombardeig alemany de Ioànina. Yourcenar li dedicà el dístic Le ciel de fer s'est abattu sur cette tendre statue. En aquella etapa col·labora amb la revista turística Le voyage en Grèce on, entre 1935 i 1936, publicà dos textos curts entre l'assaig i el poema en prosa. Reconeix el deute que la seva obra té amb aquest intent de llenguatge universal que són els mites grecs, “aquesta mena d'admirable xec en blanc en el qual cada poeta pot permetre's d'escriure la xifra que li convingui”.
Amb el pas dels anys, l'autora reflexionarà sobre el que fou Grècia en l'antiguitat i el que representa a la seva època, i arribarà a la conclusió que la resposta grega als problemes de l'espècie humana no és suficient, de manera que cada vegada més tendirà a buscar sentit a l'Orient. En un dels darrers viatges a Grècia cap al final de la seva vida, s'adona que gairebé no queda res de la Grècia que ella va estimar i venerar, que la Grècia ideal ja no existeix.
Després del 1939
Yourcenar abandona Europa el 1939 i s'instal·la a Amèrica, per poc temps, segons pensa... L'adaptació li resulta difícil: no domina l'anglès, i mai no abandonarà la seva llengua. A partir del 1942, per consolar-se del seu dolorós exili de la Mediterrània i dels valors humanistes, inicia la traducció de 110 poetes de l'Antiguitat grega (des d'Homer fins als primers temps de l'Imperi Bizantí, l'essencial del pensament grec des del segle VII abans de Crist fins al segle X de la nostra era, un total de 36 generacions), i ho fa perquè pressent que l'era de l'humanisme està arribant a la seva fi. Seran publicats el 1979 com a La couronne et la lyre. Al prefaci explica el mètode de traducció, que també és escriptura creativa, i diu que es proposa “confrontar l'herència hel·lènica amb les altres grans tradicions literàries, la cèltica, l'escandinava, l'índia, la xinesa... Aquestes grans literatures poètiques estranyes a Grècia no fagociten la poesia grega, sinó que, a través del joc de les semblances i les diferències, ens ajuden a valorar-la més”.
A partir del gener del 1949, moment en què arriba a la seva residència americana la maleta de Suïssa que conté els objectes i documents personals que ella havia desitjat conservar, únicament existirà per a ella la idea d'escriure Memòries d'Adrià, i se centrarà en el projecte. El seu desig de versemblança la portarà a servir-se d'imatges concretes d'estàtues, pintures i representacions sobre moneda del rostre, del bust o del conjunt d'Antínous i del mateix Adrià, per traçar amb fidelitat el retrat del protagonista. Això ens remet un cop més, a la Mediterrània, un material preciós perquè captés els gestos de les mans i les diferents fisonomies del jove amant.
De la mateixa manera que la pintura li va permetre crear personatges, llocs i esdeveniments del Renaixement a L'Obra negra, aquí se serví de les estàtues per evocar la realitat, la història i el passat amb exactitud. Únicament així la ficció pot tenir valor: si vincula l'humà amb el que té d'etern; si es fonamenta en una realitat superada per permetre la reflexió. “Col·leccionava retrats d'Antínous per mirar de superposar tots els aspectes i obtenir una semblança amb els diferents rostres.” Les freqüents correccions que practicava als textos li feien revisar constantment les imatges i el lloc que els donava per delimitar l'ordre que havien de tenir i aproximar al màxim el seu text als detalls que les imatges revelaven. Tenia en un lloc elevat les preferències per l'art grec: “L'art egipci fatiga pel seu aspecte repetitiu; blocs inertes en els quals no és present res d'allò que per a nosaltres constitueix la vida, el dolor, la voluptuositat, el moviment, la reflexió. En canvi, l'art grec sap mostrar en un cos immòbil la força i l'agilitat latents. Únicament els grecs varen estimar la perfecció humana i van fer d'un front llis l'equivalent d'un pensament savi.”
En algunes entrevistes, Yourcenar sosté que no creu en pàtries exclusives ni en mares insubstituïbles. Accepta tenir moltes religions i pàtries: “Tinc diferents cultures tal com tinc diferents països. Pertanyo a tots i a totes.” Les mares “substitutes” eren per a ella les amigues del seu pare, que li donaven caramels o li brodaven colls a l'estil anglès. Pel que fa al no reconeixement d'una pàtria única –ni Bèlgica, ni França, ni Amèrica, per bé que n'adoptés la nacionalitat– veiem que, al llarg de la seva obra, la presència de Grècia com a dispensadora de filosofia i de temes de reflexió, o com a reserva de textos per traduir i de mites que estimulen el seu imaginari i que la posen en contacte amb l'absolut és categòrica. Però, tot i que Grècia va ser la pàtria de la seva elecció, això no va privar-la d'inclinar-se cap a l'Orient i cap al budisme en el tram final de la vida.
Si Jeanne de Vietinghoff va ser per a ella la mare ideal que es va triar com a substituta de la que no va arribar a conèixer, i si Grècia va ser el país escollit com a la seva veritable pàtria, Yourcenar es va separar de totes dues en un moment determinat de la vida: de Jeanne, quan aquesta va trencar el vincle que la unia a Michel, el pare de l'escriptora; de Grècia, el 1939, quan França va entrar en la Segona Guerra Mundial. Dos amors intensos i dos motius de dolor i de frustració, potser a parts iguales. Va triar ser grega i va interioritzar una certa grecitat. És per això que va poder dir que, entre les imatges que voldria veure en el moment de la mort hi hauria: “Constantinoble al capvespre, els turons calcinats de Grècia, el Cap Súnion a la posta del sol, Olímpia al migdia; agricultors en una carretera de Delfos, la missa de Resurrecció en un poblet d'Eubea; uns quants gats recollits, amb Andreas Embirikos, en algun poble d'Anatòlia...”
D'acord amb el seu amor per la multiculturalitat, a Le Tour de la prison (iniciada el 1983 i publicada el 1991, inacabada), Yourcenar relaciona la cultura hel·lènica amb el Japó, les tradicions de la Grècia antiga amb les de l'Índia. Als 80 anys, reconsidera la qüestió de Grècia en relació amb les altres civilitzacions que admira... I descobreix punts en comú entre elles: el gust per les formes breus de la poesia, el paper social de les dones lliures de la Grècia antiga i de les geishes al Japó de l'època Edo, l'amor entre nois i la camaraderia heroica comparable a la fidelitat dels samurais, la frugalitat de la vida i de l'alimentació, que essencialment es compon de peix, i el paper del cor tant en la tragèdia grega com en els Nô. Però “la literatura oriental no pot en cap aspecte comparar-se amb l'occidental, perquè aquella és d'una subtilesa increïble en la psicologia de les relacions entre homes i dones, i en el sentit profund de la fluctuació de les coses, del pas del temps. La literatura oriental té el sentit d'una pulsació diferent del temps i de les coses, del pas de les generacions, de la seva solitud, dels seus vincles a través de la vida i de la mort...”
Els 13 anys que aproximadament va passar a Amèrica sense tornar gens a Europa van representar per a ella un exili dolorós, però al llarg d'aquest temps va continuar essent grega a la seva manera, fidel als poetes grecs del passat, alhora que als escriptors contemporanis, Seferis, Sikelianós, Kazantzakis..., i a determinats elements de la cuina grega, entre els quals l'arròs, el formatge feta i les olives de Kalamata. El seu hel·lenisme és profund. Va ser a Grècia on més sovint va experimentar la intuïció d'un fons universal humà que va encalçar amb avidesa al llarg de la seva vida, en cadascun dels seus desplaçaments.
Sense la sòlida formació que havia rebut en les llengües i en el món clàssic, amb tota probabilitat no hauria produït les obres poètiques de joventut, ni Píndar, ni Memòries d'Adrià, ni Focs o Contes orientals, ni altres títols. Segons ella, el veritable miracle grec va ser haver sabut fecundar terres i esperits molt allunyats del seu bressol, i haver posseït un objectiu universalista capaç de fer-li construir ponts entre les grans civilitzacions humanes. En Yourcenar aquesta universalitat es manifestarà, un cop més, al final de la seva vida, en el llibret La voix des choses, síntesi de les savieses de tots els temps.
Cap a la saviesa oriental
La Mediterrània ocupa la primera part de la vida i de l'obra yourcenarianes. Representa la matriu cultural en la qual es gesta l'esperit de la jove escriptora Marguerite i un dels destins del seu pensament i de tota la seva vida de viatgera, però també és el punt de partida i d'obertura cap a la cultura i la saviesa orientals i cap al coneixement en el sentit universal del terme.
El contacte amb Grècia va ser molt singular i li forní el material d'un gran nombre dels seus personatges, des dels de Focs fins a l'emperador Adrià, passant per una sèrie rellevant de dones; també la va encaminar vers dues de les seves traduccions majors, la del poeta Konstandinos Kavafis i el volum La couronne et la lyre. La trobada amb Kavafis es revela com a decisiva en la seva vida d'escriptora i en la seva producció posterior al 1935.
En l'obra de M. Yourcenar descobrim una miraculosa coherència entre la seva vida viscuda, la seva vida de dona, i la d'escriptora; i un vincle subterrani que uneix tots els seus llibres. L'itinerari yourcenarià és el d'una vida i d'una escriptura que es perfeccionen dia rere dia. La seva major originalitat va ser, precisament, la relació entre el viscut i el literari, tant en les pròpies produccions com en les seves traduccions. En Yourcenar descobrim també que la literatura no és únicament la literatura.