De la foscor al MNAC

Fins fa només dos anys, Josefa Tolrà (1880-1959) era gairebé una desconeguda en els ambients culturals del país. Una comissària independent, Pilar Bonet, i un museu del territori, el de Mataró, van ser els primers a posar un focus sobre la seva obra singularíssima. Tolrà, una pagesa de Cabrils, va començar a dibuixar per exorcitzar la immensa tristesa per la mort de dos fills. Guiada per murmuris d'esperits que la visitaven en els seus estats de trànsit, creava per sentir-se viva, sense cap més pretensió, ni comercial ni de reconeixement. Tot un cas.

Tolrà ha passat de ser un nom que no sonava a ningú a ser una presència lluminosa en una de les exposicions de més volada del MNAC, Del segon origen. Arts a Catalunya, 1950-1977. Un brodat seu, deliciós, obre el recorregut. És la mostra que, per fi, aten un dels períodes més maltractats de la història de l'art del país. Maltractat per ignorància i desídia.

Clavé, Guinovart, Hernández Pijuan, Ràfols Casamada, Subirachs... prop d'un centenar de figures cabdals dels anys de la llarga nit del franquisme han trobat parets de museu sensibles. “Ja era hora”, reconeix el director del MNAC, Pepe Serra, que així i tot posa fre a l'eufòria. De moment, només és una exposició temporal (fins al 25 d'octubre) que no es podrà traduir en permanent fins que no es disposi de “més espai, més temps, més col·lecció, més diners i més equip”.

El museu de capçalera de l'art català assumeix que aquesta és la seva missió: escriure el relat artístic durant la dictadura. Ja era hora, sí. La mostra que s'obre al públic avui és “un punt de partida” que ha de ser l'estímul per a una investigació més profunda. “Ho serà, un estímul, perquè exhibeix una riquesa, una complexitat i una diversitat increïbles. Hem fet un primer pas, en manquen mil”, assegura Serra. “Quan gratem, ens en trobarem molts més, d'artistes ignorats o menystinguts. Hi ha molt material ocult per estudiar”, adverteix Valentín Roma, comissari, junt amb Serra i Juan José Lahuerta, d'una aventura expositiva que ha il·lusionat moltíssima gent, especialment els artistes. Molts ja no han sigut a temps de veure-ho. Un d'ells per ben poc. Romà Vallès va morir el mateix dia que va lliurar la seva obra al museu.

La mostra, com bé diu Serra, celebra la riquesa, la complexitat i la diversitat d'aquestes tres dècades. El circuit comença el 1950 i enllaça amb la darrera sala de la renovada col·lecció d'art modern, reservada a Dau al set, el moviment que a finals dels anys quaranta va rescatar l'avantguarda interrompuda després de la guerra. Dau al set, “una espècie de mite originari”, el defineix Roma, va ser fonamental, però van haver-hi molts altres gests i iniciatives culturals d'esperit modern en la immediata postguerra que han quedat relegades i que la mostra del MNAC reivindica amb força: Tolrà, però també José María Nunes, Ángel Ferrant, Joaquim Puigvert, Ricard Giralt Miracle...

En sintonia amb els neguits desacomplexats que tenia Serra per desplegar la col·lecció d'art modern, aquí el discurs tampoc no s'ha cenyit a les arts plàstiques. El cinema, el disseny i la fotografia també juguen. En total, s'exposen 194 obres, però tant important és el que penja a les parets com el que llueix a les vitrines. 400 documents gràcies als quals es pot acotar el context –i això no sempre s'ha tingut present– per entendre el perquè es van crear aquestes obres i no unes altres.

La col·lecció Salvador Riera, que la Generalitat va comprar als noranta per una milionada però que s'ha passat més temps als magatzems que enlloc, ha proveït bona part dels fons de la mostra. Ja era hora, això també. Els comissaris han optat per no establir jerarquies. Més enllà de l'informalisme triomfant, hi va haver més vida. Més enllà de Tàpies, hi va haver altres artistes amb geni propi. Les obres s'han disposat atenent a “xocs d'intensitat i a diàlegs corals”, precisa Roma. No hi ha gaire res endreçat “intencionadament”, com a reflex d'uns temps marcats per un desordre entossudit. Els grups d'artistes amb algunes afinitats conviuen amb figures aïllades que van treballar alienes a modes i tendències.

L'exposició s'obre amb un d'aquests personatges fora de tota lògica que va fer cruixir la cotilla franquista. I es tanca amb els anys daurats del geni conceptual que va acompanyar els primers crits de llibertat democràtica. De fet, curiositats de la vida, el recorregut s'acaba amb una fotografia anònima del multitudinari míting de la CNT a les portes del Palau Nacional, la seu del MNAC, el 2 de juliol del 1977. Avui justament fa 38 anys. En la imatge hi surt la històrica dirigent anarcosindicalista Frederica Montseny.

De Josefa Tolrà a Frederica Montseny. Les sorpreses que ens guardava, i ens guarda, l'art català.