L'any del ‘grequegem'
La inauguració del Festival Grec visualitza el canvi de comandament a la plaça de Sant Jaume, sense variar el cartell socialment implicat de Ramon Simó
A ‘Vorònia‘ hi ha el preciosisme però hi falta la fragmentació narrativa habitual dels de La Veronal
Assistir als espectacles del festival Grec de Barcelona, primera persona del plural: Grequegem. Ahir, la nova alcaldessa Ada Colau (Barcelona en Comú) compartia protocol amb l'equip de govern sortint (Xavier Trias al capdavant) als Jardins de l'Amfiteatre Grec. L'arrencada de l'estiu vol ser més popular que mai. Com sempre ho ha intentat Ramon Simó en tots els seus anys de direcció (encara té, com a mínima una edició pendent). Els joves de La Veronal (Marcos Morau al capdavant) van ser els valents que es van atrevir a obrir el meló. Ho van fer amb un bon espectacle d'inauguració, de molta plasticitat i precisió però, probablement no amb la creació transparent i desinhibida que els caracteritza.
El d'ahir a la nit va ser la tercera festa d'inici. Perquè el dissabte ja s'havia obert els jardins a unes 2.000 persones per impulsar el programa del Minigrec d'enguany. I perquè abans d'ahir Obeses (amb la Banda Municipal i un cor ben festiu) al costat d'Oques grasses van convidar tothom a la plaça Margarida Xirgu. L'any vinent, repetiran plaça. Colau ja va passar-hi i va gaudir de primer bany de masses (selfies dels espontanis, incloses). Fa molts pocs dies del canvi de color a l'Ajuntament de la capital catalana i hi ha sensació d'aire fresc que, desconcerta la responsabilitat institucional però que transmet il·lusió. Tot i això, la llista de convidats al grec no ha variat notablement aquest any.
Vorònia insisteix en la por de l'abisme. Ara, centra l'atenció en el Mal perquè procura entrar a l'infern que amenacen les religions cristiana, jueva i musulmana. És un discurs massa lineal, sense gaires matisos i que, això si, no ofèn, com sí que ho havien fet en anteriors peces. La Veronal insisteix en una coreografia sublim, de cossos que s'entortolliguen amb un cert moviment compulsiu, de velocitat i frenada, un moviment que atrapa però que, en excés, pot embafar al públic més profà. I és que les ruptures del discurs, la fragmentació de la dramatúrgia no es produeix amb la contundència de Siena o Rússia. I és que molt més incendiari va ser el seu treball de carrer, quasi primerenc, a Fira Tàrrega en què s'inspiraven en Picasso: Pájaros muertos (2011). No és el mateix fer una actuació per a 300 que per a 2.000 persones. A més, l'obertura, institucional, els pot haver tenallat una mica la seva disbauxa trencadora. La peça, respira una gran netedat i una aportació notable a l'escenografia en el camp de la dansa amb un habitacle que fa de peixera (ja apuntada a Siena i també al Nippon-Kokku de Morau amb el CND) i d'ascensor en el que sembla que només hi hagi l'ordre de baixada de pisos. Aquí no hi ha cap Divina comèdia en què Dant furga a l'infern per rescatar la seva estimada Beatriu. Aquest Grec convida a furgar en els mals per exigir un canvi, un gest que avui conjuga la societat, en primera persona del plural.
De la fàbrica creativa de Montjuïc a tot el món
Un dels treballs de menor visibilitat i major recorregut de l'actual festival Grec és aconseguir que el festival figuri dins de la xarxa de festivals internacionals a produir. Això permet entrar en muntatges interessants tot garantint actuació a Barcelona (és el cas de la vinciulació amb els Peeping Tom, per exemple) i, per una altra banda, situa al mercat internacional propostes construïdes des del talent de casa. En pocs dies, es podran veure dos exemples d'aquest format: W.W. (We Women) liderat per la coreògrafa Sol Picó i el muntatge de circ-teatre Pals, amb Leandro Mendoza com a principal artífex.
W.W. (We Women) ja va poder veure's un primer tast en el Festival Sismògraf d'Olot. El projecte pretenia vincular quatre dones coreògrafes, de diferents cultures Julie Dossavi (Benín), Minako Seki (Japó) Shantala Shivalingappa (Índia) i Sol Picó (Catalunya) en una peça que reflectís el paper de les dones en situacions extremes de trànsit. Avui, aquestes quatre ballarines han creat una obra en la que representen persones recollides en un camp de refugiats que han de resoldre els conflictes quotidians. Les acompanyen tres músics que vénen del flamenc. L'obra, programada de dilluns a dimecres a la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors també compta amb el suport del Festival Internacional de Buenos Aires. Picó busca les semblances i diferències en les trajectòries d'altres coreògrafes companyes de la cartellera internacional després que estrenés el seu darrer espectacle, One-hit wonder, per celebrar els seus 20 anys als escenaris. També és coneguda de la cartellera catalana Shantala Shivalingappa: Si ja va meravellar a Temporada Alta amb Sidi Larbi el 2012 i Play, l'any passat va demostrar que es podia ballar Kuchipudi amb instruments de música antiga europea, el desembre passat, també al Temporada Alta i, més tard, al Mercat de les Flors.
Pals és un projecte que es va començar a gestar fa cinc anys quan Leandro Mendoza va construir la maquinària, amb fusta i ferro, collida del camp, amb el què habilitar tots els exercicis de circ. Pals narra com uns artistes busquen un lloc on enterrar les cendres d'un company de la troupe. . El repartiment inclou actors de teatre (com Itziar Castro) i de circ: tots juguen a totes les disciplines. La peça busca generar un circ “de sensacions”, sense renunciar a l'espectacularitat. Es podrà veure a l'Ovidi Montllor, de demà a dimarts, i ja s'ha vist a São Paulo i Buenos Aires. Té en dansa una gira pel Brasil.. La construcció dels aparells és magnètic, de manera similar al treball de Jordi Galí en què es respira un magnetisme constant i una sorpresa entre màgica i esclatant. a l0obra, segueix dient Mendoza, els personatges viatgen de la pena de la mort del company a la necessitat de vida.