Literatura i futbol

Ara que encara cueja l'eco de la cridòria “copa, lliga, Champions” que ens ha tingut entretinguts o atabalats, eufòrics o crucificats (segons els casos i les preferències), se m'acut pensar en aquesta societat nostra que, pas a pas, va enterrant la cultura als llimbs de la marginalitat i que, per contra, converteix els esports en general i el futbol en particular en omnipresents mentre, amb una hipocresia notable, parla de la necessitat de ser cultes i de tenir valor.

Voldria fer un símil, però no sé si em veig capaç d'establir els lligams sense por de ferir susceptibilitats, però (i que Belén Esteban i els escriptors mediàtics em perdonin) m'arriscaré i, com a hipòtesi de treball, partirem de la base que el premi Sant Jordi podria ser la lliga, el Planeta, la copa, i el Nobel, la Champions.

Patrick Modiano és francès i tot i que veí, ens toca de molt lluny; Jorge Zepeda, com a bon mexicà, podria formar part dels tants per cent del ministre Wert i estudiar matemàtiques en una escola catalana sense perdre pistonada, però tampoc no ens serveix, però Joan Carreras, el guanyador del Sant Jordi, reuneix tots els requisits necessaris.

És barceloní, és simpàtic, té una cabellera que voleia al vent( i ja entenc que us pugueu preguntar què hi pinten els cabells en aquesta història, però tot arribarà quan toqui), ha escrit un llibre que es diu Cafè Barcelona i ha guanyat el premi Sant Jordi de novel·la 2014. I jo em pregunto: si quan el Barça guanya la lliga l'Ajuntament, el club, la ciutat i tota cuca vivent organitzen una rua pels carrers de la ciutat a dalt d'un autobús descobert d'aquells tan vistosos de dos pisos, amb música, alcohol a dojo (tot i que segons apunta un d'aquests valors hipòcrites són esportistes d'elit que no haurien de beure) i cridòria general desfermada, com és que no fan el mateix quan algú de la terra guanya un premi important?

Si realment tothom donés a la cultura el valor real que li concedeixen en discursos i xerrameques buides que no cal demostrar mai amb fets, hauríem vist un magnífic autobús de dos pisos, amb el Joan Carreras a dalt de tot, amb el cabell voleiant al vent (tot arriba), acompanyat de la seva agent, del seu editor, dels correctors, dels maquetadors, del dissenyador de la portada i, fins i tot del seu llibreter de capçalera, recorrent el passeig de Gràcia, tallat al trànsit rodat i ple de gom a gom de lectors que farien brandar els seus llibres, tot cridant el seu nom i recitant de memòria passatges sencers de la trama, sense deixar-se ni una coma, mentre ell faria petons apassionats al logotip taronja d'Òmnium Cultural convertit en símbol físic del guardó rebut. S'imagina quina emoció, estimada psicoanalista?