“Sense empatia l'art no pot existir”

La meva obra és una mena d'historial de la meva vida, de la meva visió del món que m'envolta, de les coses que m'han impactat al llarg dels anys, dels meus records que han sobreviscut el sedàs del temps.

A mi em costa determinar la línia d'evolució de la meva obra i els seus punts d'inflexió.  He mantingut el que anomeno certs instints fonamentals.  Conservo moltes dèries meves dels primers anys.  Tinc la mateixa relació amb el temps.  Encara evoco escenes de la meva infantesa i adolescència. Tinc la mateixa visió fragmentària de certa incomprensió inicial davant de la realitat. Per exemple, veig una vaca en un camp i, de sobte, aquesta imatge em crida poderosament l'atenció, de manera que he d'aturar-me i mirar d'entendre què és el que em passa i què és el que veig i per què m'hi he fixat.  He passat molts anys ensenyant la poesia nord-americana del segle XX i he anat canviant d'influències, tot i que sempre he combregat amb la idea característica de la complexitat de la poesia moderna.  

La veritat és que no tenia cap intenció de convertir-me en prosista. Tot ha estat una qüestió d'atzar i de bons editors. La majoria dels textos en prosa han estat encàrrecs d'editors intel·ligents i hàbils de diaris i revistes. Per exemple, en el moment que la pizza es va imposar com a menjar ràpid i bo, vaig rebre l'encàrrec d'escriure un text sobre com hauria de ser el millor tomàquet del món. Una altra vegada, em van demanar un text que expliqués la primera pel·lícula que m'havia entusiasmat, però no em podia basar en l'argument!  Ara no fa gaire em van demanar que fes la crítica de les dues biografies de Saul Bellow.  El pretext de la ressenya va ser la motivació de tornar a les novel·les de Bellow, cosa que feia anys que tenia pendent. Amb la prosa em diverteixo molt.  És moltíssima feina perquè em passo hores i hores fent recerca i lectures i després hores i hores escrivint el text fins que em quedo totalment satisfet. A vegades la cosa s'allarga tant que em puc passar tranquil·lament de dos a sis mesos entre tot plegat! La prosa té punts d'intersecció amb la meva poesia, però són pràcticament independents perquè la poesia neix d'una manera natural mentre que la prosa obeeix a un estímul exterior que no controlo. Finalment, assumeixo la prosa com a part integral de la meva obra perquè no sóc com Philip Larkin i el seu famós volum de prosa Required Writing.

Ja en pots estar absolutament segur, d'això que acabes de dir. Tinc un sentit de l'humor jueu, que ve d'Europa de l'est i es va dispersar pel món. Tinc un profund sentit de pessimisme històric que és típic de la cultura d'Europa de l'est i que segurament es remunta a l'imperi otomà.

Els meus poemes arrenquen d'estímuls diferents:  una experiència, un fet real, la imaginació, una impressió, una expressió, unes paraules... Mai se sap. Recordo que un dia vaig sentir com algú deia literalment “dóna'm les alicates”. Aquesta frase sentida a l'atzar va ser el punt de partida d'un poema meu. De cop i volta, es van aplegar tot de paraules a l'entorn d'aquesta expressió. És quan la inventiva entra a l'escena i tot es torna aventura pura al servei d'intentar dir la veritat. La imaginació és una eina poderosa a l'hora d'explorar la realitat, a l'hora d'aventurar-se a l'inconegut. La imaginació eixampla la realitat.

Jo pertanyo a la tradició moderna que van encetar Ezra Pound i William Carlos a la seva joventut, una tradició que es va prolongar amb poetes com George Oppen i Robert Creeley.  M'agrada molt la idea que va expressar Creeley quan va dir “la forma és l'expressió del contingut”.  La forma creix orgànicament a partir dels dictats del contingut. És molt important per mi l'estructura general del poema, però sobretot els talls del vers que creen el ritme del descabdellament de les imatges, les metàfores i les idees. L'encavalcament o no dels versos és un element essencial per pautar el poema. La pausa o el flux guien el text.

La llengua serveix diferents finalitats en un poema. És l'element que permet l'accés inicial al text. Un cop que has enganxat el lector, la llengua és un toc d'alerta o atenció constant al llarg del poema. I la llengua produeix una sensació de plaer en el lector. El món i la vida i la realitat són tan inacabables que la llengua, per força, ha de ser plural, amb tot de tons diferents.

M'agrada sentir que ho vegis d'aquesta manera.

És una conseqüència dels meus anys de joventut. Vaig passar uns anys, entre els 15 i els 30, pensant que volia ser pintor. De fet, vaig pintar molt, dins l'estela del postimpressionisme, l'expressionisme i, finalment, l'expressionisme abstracte. Amb el temps, em vaig adonar que no servia, que no tenia el talent necessari per arribar a ser un bon pintor. Feia temps que escrivia i em vaig decantar definitivament cap a la poesia, encoratjat per les lectures que anava fent de poetes clàssics moderns i de gent de la meva generació. Sempre m'ha quedat aquesta flaca per la pintura, la fotografia, el cinema i les altres arts de la imatge.   

Efectivament. L'humor, la crítica i l'autocrítica són els instruments que faig servir per expressar el meu sentit d'irreverència davant de mi mateix, davant de la vida, davant de tot. De fet, és una cosa que em ve en herència directa del meu avi. Era un home de classe treballadora i políticament incorrecte en tots els sentits possibles de l'expressió. Se'n reia del mort i de qui el vetlla! A vegades, fins a extrems que podien arribar a ser perillosos. En el fons, d'esperit, era un dadaista. No tenia il·lusions perquè no s'enganyava. La meva mare, amb les seves maneres més aviat burgeses, el provocava tot sovint. Feia embogir la família amb les seves bromes. Molts estius vaig passar una part de les vacances amb l'avi, al seu poble, a pagès. Per mi era un lloc tan avorrit que, ben bé, no tenia altra cosa a fer que seguir de prop l'avi. També per mi l'humor és la manera que tinc per qüestionar les coses, per evitar els maximalismes, però sense caure en actituds simples o reduccionistes.  La realitat és molt més complexa i contradictòria del que sovint expressa el món literari. 

En principi, és fàcil d'entendre. Sóc un exiliat, un desplaçat, un immigrant. Porto a l'esquena tot un món perdut, pel qual sento una nostàlgia permanent. Aquest tipus de vida et fa molt més sensible al temps, als llocs i als diferents mons on vas vivint. A més, la història ha condicionat la meva vida de dalt a baix. Al meu llibre Hotel insomnia (1992) recordaràs un poema que es titula Marina's epic. El poema sembla un catàleg d'esdeveniments imaginaris, però no ho és. És la increïble història de la vida d'una senyora que vaig conèixer i que, com jo, era una exiliada permanent, sense retorn. El poema narra les voltes que va donar pel nostre planeta i les coses que va haver de fer per sobreviure i subsistir. Els fets de la vida de Marina representen una part important de la història moderna. Jo mateix pertanyo a aquest fragment de la història moderna.

Sóc sensible als entorns i sempre inscric els llocs a la meva obra. No vull perdre'n cap. A més, tots els meus poemes, tant els més factuals com els més imaginatius, parteixen d'un context concret. A la meva vida personal, en el fons he reconstruït la vida de la meva família: la ciutat, Belgrad, de la meva mare i el camp del meu avi. En el meu cas, ha estat anar i venir entre la ciutat de Nova York, la gran metròpoli, i la vida rural de New Hampshire. Durant un quart de segle he passat uns dies de la setmana a Nova York, fent classes a la NYU, i la resta de la setmana a New Hampshire, també fent classes a la universitat. He anat de la vida intensa de la ciutat a la pau solitària d'una zona rural. I es perceben els dos pols a la meva obra. També com a exiliat, desplaçat i immigrant sóc una persona que es passeja molt i presta molta atenció al món exterior, al que m'envolta.

No puc deixar de ser jo mateix, però sempre estic experimentant el xoc misteriós del que tu anomenes “alteritat”.  Em concentro molt sobre mi mateix, però no estic sol perquè els altres existeixen. Recordo perfectament una anècdota que em va passar fa anys mentre passejava pels carrers de Nova York una nit d'hivern.  Era una nit molt freda i crua i vaig trobar una senyora que dormia al carrer a les escales de l'entrada d'un soterrani.  Vaig acostar-m'hi per parlar amb ella.  Vaig preguntar com era que no havia acudit al refugi en una nit tan dura i gelada. Va aixecar els cartrons i les mantes per ensenyar-me el seu gos i em va dir:  “No el volen!” Sense empatia l'art no pot existir.

La sinceritat i l'autenticitat són requisits obligatoris i imperiosos de l'art de la poesia.

Al llarg dels anys he fet altres intents d'escriure un poema llarg modern. N'hi ha un parell que vaig abandonar... Un era a partir d'un cert paral·lelisme entre la Inquisició espanyola i l'era del senador MacCarthy. Ara estic treballant en un nou projecte de poema llarg que, de moment, té una setantena llarga de pàgines.  Ja veurem com anirà la cosa. Crec que me'n sortiré, aquest cop.

A banda de l'element d'enriquiment cultural i promoció de grans poetes desconeguts, la traducció de poesia és, abans que cap altra cosa, un gran exercici de lectura. Contreus una relació de gran responsabilitat ètica amb el poeta que vols traduir i t'has de ficar sota la seva pell, has d'entrar a la seva ment. Per un altre costat, la traducció de poesia és una lliçó impagable en la construcció d'un text poètic.  La traducció de poesia em recorda les partides d'escacs perquè has d'arribar a conèixer bé el teu oponent i anticipar les seves jugades per trobar-hi les solucions adequades. El gran problema de la traducció de poesia ve amb el pas dels anys. Tornes a llegir les teves versions al cap del temps i veus els errors que has comès i no són pas errors del poeta sinó que són teus, ben teus. Has carregat el poeta amb les teves equivocacions. Amb l'obra d'un mateix no passen aquestes coses.  Ja saps que de tard en tard repasso la meva obra i faig autoantologies. A través d'aquestes autoantologies pots anar constatant la teva posició davant la poesia. La primera autoantologia que vaig fer va tenir tres edicions. A la primera edició vaig recollir els poemes tal com apareixien als llibres originals. Quan va arribar el moment de la segona edició, vaig aprofitar l'avinentesa per esmenar molts dels poemes més antics. Després, em vaig sentir malament davant de les versions corregides i, a la tercera edició de Selected Early Poems, vaig restituir les versions originals de tots els poemes!

Feia anys que molts amics em deien que Barcelona era una ciutat magnífica i hi havia de venir. Sabia que Barcelona era una ciutat bella i important i ara ho hem pogut comprovar. La meva dona, Helen Dubin, normalment no m'acompanya en els meus viatges pel món per participar en diferents festivals, però aquest cop els nostres fills l'han obligada a pujar a l'avió. I t'asseguro que està encantada amb la ciutat.  No crec que als Estat Units fóssim capaços de muntar una cosa tan ben organitzada, tan rigorosa i tan detallista en tot com el Festival Internacional de Poesia de Barcelona. He tingut l'oportunitat de conèixer breument la meva traductora al català, Marta Pera, i el meu editor, Antoni Clapés, de Cafè Central. M'ha agradat molt l'edició catalana del meu llibre Master of disguises (Mestre de disfresses). És bilingüe!