D'‘El rei Lear' al Niño de Elche

Al'anterior direcció bicèfala del Festival d'Avinyó (Vincent Baudrillerd-Hortense Archambault) se li retreia haver-se oblidat del text en les seves propostes cada vegada més transversals i arriscades. El nou director des de l'any passat, el dramaturg, director i actor Olivier Py, no només s'encarrega de la programació artística del certamen (4-25 de juliol), sinó que presenta obres seves i fa versions de clàssics com El rei Lear, de Shakespeare, al mateix pati d'honor de Palau dels Papes. Aquesta és la força i també la debilitat d'algú omnipresent a tota la ciutat emmurallada i que ha acabat sent engolit per les forces divines dels periodistes per la seva excessiva grandiloqüència sobre la tragèdia d'una guerra sense fi.

Assegut a la graderia al costat de la ministra de Cultura, Fleur Pellerin, Py va viure, però, un inici de festival molt més tranquil que el de la seva estrena. Els missatges dels intermitents de l'espectacle, per defensar el seu estatut, han desaparegut dels prolegòmens de les representacions. I aquesta va ser la primera vegada en molt de temps que el ministre del ram no era rebut amb una intervenció sorpresa dels sindicalistes. Una paradoxa, tenint en compte que, en aquesta edició, la programació s'ha retallat en dos dies perquè l'Estat no ha cobert els diners que es van deixar de guanyar el 2014 per l'anul·lació d'una desena de funcions.

Una serenor estranya, també, perquè l'esdeveniment es vol una caixa de ressonància dels mals de la societat actual i el continent camina cap a una desmembrament de socis d'arrels teatrals tan profundes com Grècia. Alguna cosa d'aquestes es podia llegir a la contundent reinterpretació d'un altre Shakespeare, Ricard III, del director de la Shaubühne de Berlín, Thomas Ostermeier, en mans del seu actor estrella Lars Eidinger. A l'Òpera Gran Avinyó, amb un Eidinger volant per sobre dels caps dels espectadors, un hi podia veure unes autoritats alemanyes exercint una tirania que també els pot acabar enfonsant.

Encara que les propostes més suggeridores i emocionants dels primers quatre dies del festival van provenir de l'est d'Europa. Aquestes i la benvinguda incontinència verbal d'El viver dels noms, del franco-suís Valère Novarina. Al polonès Krystian Lupa, els diàlegs i monòlegs interiors de Thomas Bernhard amb un cercle cultural austríac als anys vuitanta absolutament decadent i servil dels Arbres a abatre li serveix per escrutar la descomposició artística de capitals com Cracòvia. El mestre Lupa fa saltar els seus actors al nou espai de La Fabrica de l'escena al vídeo i treballa el pensament com un escàner.

Més emocionant resulta per això la recreació d'Els idiotes, la pel·lícula dogma del danès Lars Von Trier, per part del director del Gogol Center de Moscou, Kirill Serebrennikov. Les situacions de rebel·lia asocial tenen aquí el fil conductor de la Rússia paranoica i agressiva de Putin i les conseqüències són més greus. A Moscou, part del públic se'n va per por. A Avinyó, l'últim ball dels cignes a càrrec de veritables joves disminuïts psíquics deixa sense paraula.

I una altra proposta que fa fugir els espectadors més timorats és la del Teater N099 estonià, que sota el títol La meva dona m'ha fet una escena i ha esborrat totes les fotos de vacances desencadena una autèntica bogeria adolescent amb un ritme desfrenat i un final més poètic del que molts dels que se n'anaven es podien imaginar.

Com a colofó i en un context més íntim, l'heterodox i indefinible Niño de Elche (Francisco Contreras) continua amb el seu desplaçament de la veu i el cos que l'allunya cada cop més del flamenc. Amb el ballarí eslovè Matej Kejzar, protagonitzen la trobada de mitja hora Rave. O com fer ressonar veu interior i ball. “Quan tu t'escoltes a tu mateix, és quan tot et comença a fer por”, ens resumia Contreras del seu itinerari.