Passió en pantalla gran
EXPOSICIÓ Obre les portes l'Espai Museístic del Cinema a Vallbona de les Monges, que aplega 140 peces i objectes de tecnologia cinematogràfica VALOR La col·lecció de Josep M. Queraltó mostra des de peces del segle XIX i fins al digital
Mentre la mula descansava, Josep Maria Queraltó va aprendre ràdio i electricitat al tros, amb un curs per correspondència que es pagava fent de maquinista de cinema el cap de setmana. Queraltó és ara propietari d'una de les col·leccions de material cinematogràfic més importants d'Europa, però va començar el negoci a lloms d'una bicicleta, arreglant ràdios. Empès pel desig de tirar endavant a través d'un aprenentatge que li possibilités anar a Barcelona amb eines per guanyar-se millor la vida.
L'Espai Museístic del Cinema s'acaba d'inaugurar precisament al seu poble natal, Vallbona de les Monges. En dues sales, s'hi poden contemplar un centenar llarg d'objectes que reflecteixen, alhora, la història tecnològica del cinema i la de la passió d'aquest col·leccionista.
Si el vídeo no ha acabat matant la ràdio, als anys 70 la crisi de les sales per l'aparició de la televisió amb la qual es va trobar Queraltó va ser, de fet, el naixement d'una empresa fonamental per a la seva col·lecció. A Barcelona, amb dos socis més, Queraltó va muntar l'empresa Kelonik. Junts van renovar el 70% de les sales de l'Estat espanyol. “El cinema era massa important per desaparèixer. És el setè art i ho serà sempre. Aleshores, hi havia tres maquinistes i dues màquines, el tercer era per rebobinar”. Kelonik va acabar automatitzant tant el procés que una sola persona tenia temps per fer altres coses, explica Queraltó. Durant dues dècades, amb cada sala que desmuntava, Queraltó es quedava amb els antics aparells. “Semblava una mica un drapaire, unes màquines acumulades fins i tot a les escales...”, recorda.
La selecció de Vallbona inclou valuoses peces dels inicis del cinema. Com una llanterna màgica anomenada Lampadoscopi (1880), que usava la font de llum d'un quinqué. Al costat i de la mateixa època, una altra llanterna, alemanya, amb cremador d'oli que treia el fum per una xemeneia. O el zoòtrop, inventat el 1934, que és la base del cinema en moviment. Aparells adquirits a altres col·leccionistes al llarg d'una vida de 78 anys. Queraltó en destaca un dels primers cinematògrafs dels germans Lumière, qui juntament amb Edison, van ser pioners de la tecnologia cinematogràfica. Amb ell, es va gravar La salida de misa de doze de la basílica de la virgen del Pilar, considerada la primera pel·lícula filmada a l'Estat espanyol.
Ràdios, televisors, videocàmeres, filmadores, projectors de cinema mut i de sonor.... Queraltó continua sent un “manetes” per a la reparació d'aparells. El 35% de les peces de la seva col·lecció funcionen. “No saps el que n'he après tot desmuntant-les i fent-les funcionar. El plaer que dóna quan restaures un peça, t'asseus a veure una pel·lícula i es veu... és fascinant!”, assegura. Una de les sales està dedicada a la seva figura. Reprodueix el seu taller de reparació de ràdios. A més de conservar la vella bicicleta del 1910 i fotografies amb directors, artistes i productors de la meitat del segle XX. L'espai aplega 140 peces, però la seva col·lecció volta les 20.000. “Fa anys que vaig darrere d'alcaldes, consellers i institucions per exposar-les en un museu a Barcelona. Quan la veuen queden meravellats i em demanen que no marxi de Catalunya.” La gènesi del projecte de Vallbona va començar fa set anys, amb una exposició que va fer a Sitges i en la qual l'alcalde urgellenc li va suggerir de portar una part de les peces al poble. Queraltó continua maldant perquè gran part de la seva col·lecció surti del magatzem. Ara ha produït un documental per impulsar el projecte barceloní. S'estrenarà a l'octubre a la Filmoteca de Catalunya i pot ser es veurà a la gala dels Premis Gaudí.
Apassionat per la tècnica, Queraltó sempre s'ha mirat “de reüll” l'art cinematogràfic. Com no podia ser d'una altra manera, la seva pel·lícula predilecta és Cinema paradiso. Pot ser perquè, desmuntant les velles sales encara es trobava maquinistes amb la carmanyola escalfant-se al costat dels carbons. La història de la col·lecció comença a finals del segle XIX –amb el propi invent de la imatge en moviment–, però mort amb el digital. “És una tecnologia més neta, que requereix menys personal. Sincerament, pensava que la indústria no se'n sortiria de plasmar les imatges en aquelles pantalles tan grans... S'hi han trencat el cap, però també s'ho cobren. Jo, amb quatre ferros i quatre coses més també faig cinema”, manifesta.
Des de la perspectiva d'haver viscut en directe ja una crisi a les sales, considera que sobreviuran als canvis tecnològics. “Et fan sortir de casa i la imatge en pantalla gran és més real, es viu més.”
Ara, fins i tot, quan va al cinema amb els néts, reconeix que “esgarrapa” algunes crispetes. “Mira, no m'agradaven, però aquí sí que hi han trobat una història.”
