a les fronteres de la teatralitat
Jordi bordes
La nua veritat commou més que la mort
Trencant la quarta paret o tensant els elements menys narratius, el Festival Grec proposa obres de difícil definició, a mig camí de la performance, de la instal·lació, del dietari vital o de l'espectacle multimèdia sense una narració concreta, amb un món abstracte que combina programari informàtic amb moviment d'intensitat xamànica. La peça que ha remogut més l'espectador són les opinions dels adolescents. Impactants.
‘2015 com a possibilitat'
Una veritable galleda d'aigua fresca a la cara. Un teatre document més que un document teatral. S'exposa una veritat ordenada (i que també porta implícites contradiccions d'opinions), sensible, respectuosa amb la intimitat d'aquests nois que han decidit, amb un coratge exemplar, dir el que pensen sense embuts. Amb noms i cognoms. Aquells que van pensar que el panorama d'Els Joglars a VIP és veritat (que els nens es converteixen en tirans per culpa d'una sobreprotecció exagerada) haurien d'anar a veure 2015 com a possibilitat. Res millor que posar el micròfon a un adolescent per comprovar com pensa i què desitja. Aquells que van pensar que VIP era exagerat, se'n convenceran amb aquesta peça perquè els adolescents entenen què és l'amor, la família, el deure i els drets sense la simplicitat dels més menuts. Saben a qui poden estimar, i a qui no (si més no, fins ara). Entenen que el futur és el present i que una de les majors pors és oblidar (“com quan veus la mare a l'aeroport després d'anys de separació i no la reconeixes”: fa pànic pensar-ho...) El que és evident és que és un muntatge que tots els pares haurien de veure.
‘Hakanaï'
‘CaRRoussel
La Reial Teatre explora. Des que es van donar a conèixer als programadors internacionals i al gran públic amb Kurva (Fira Tàrrega 2008) no han parat de provar noves fórmules. I, certament, no és fàcil atrapar l'espectador profà, inexpert. El microteatre està sent el bateig per a joves perquè alterna la trobada amb els amics amb petites càpsules teatrals (a un preu molt competitiu). Per això, aquesta fórmula del CaRRoussel pretén ser molt atractiva. Sobretot, tenint en compte la capacitat de fer internacional les seves produccions. Per a Barcelona, han demanat la col·laboració a novel·listes que, rara vegada, han entrat al món del teatre: és el cas d'Imma Monsó, Màrius Serra, Marta Rojals, Josep Maria Fonalleras i Francesc Serés. Tots cinc encàrrecs busquen la relació de conductors amb passatgers (a vegades aquests són ben presents, a vegades veuen escenes íntimes, en què ells no podrien ser-hi). La raresa de la proposta és que el cotxe es converteix només en un recinte i no en un vehicle de transport.
‘L'últim cabaret'
Kiku Mistu assumeix un paper cerimoniós, una mica distant, com si es mostrés superior a la resta de mortals en aquesta obra. Això fa que tot el que digui esclati en un cert aire de pedanteria del personatge que incomoda l'espectador. Sí que hi connecta quan se'ls deixa provar els diferents taüts i quan arrenca el chill-out fúnebre amb el “Bésame mucho... como si fuera la última vez...” Geni i figura, sembla que hagi superat la seva etapa de xaman o de contador d'històries nòmades (Històries per a homes i dones bons, Tàrrega 2007, i també Compartim la llum, Tàrrega 2009) i, ara manté el seu gust per la instal·lació (tant barroca com surrealista) i per trufar de personatges l'espai incitant a la participació i a la sorpresa.
